Manchester United 1-0 F.C. Barcelona

Ahir poso el Chelsea-Liverpool de tornada i el primer que veig és una simple acció de Gerrard al mig del camp que em deixa marcat. Tenint la pilota controlada i amb el corresponent tiu davant seu enganxat impedint-li avançar decideix donarli al costat a un company que baixava per la banda per donar-li sortida. Només fer la passada, res 2 o 3 metres al costat en horitzontal, el tiu surt disparat endavant superant el seu marcador per rebre una teorica paret. Surt fent un petit sprint amb una fe i una velocitat, que amb la seva alçada encara té més mèrit. La pilota no li va arribar, pero és que d’haver-la rebut simplement hagués superat la línia de mitjos! S’hagués trobat encara amb tota la línia de defenses del Chelsea. Però és igual, ell sabia que llavors algun company li hagués donat la mateixa opció o s’haguéssin intercanviat els papers.

És molt trist que comenci amb aquest detall d’un partit per explicar les meves sensacions amb el Barça després del partit més important de la temporada. Quin cony de mentalitat es deu haver anat creant al vestuari del Barça per haver deixat de jugar a futbol per jugar a handbol!

El putu entorn té la mania de no analitzar mai el que ha passat després d’un partit decisiu de final de temporada. Tan si es perd com si es guanya. Vam ser incapaços d’adonar-nos del que ens estava cridant a la orella la final de París. I sembla que ara estem fent una cosa semblant. Precisament jo no vull caure en l’error d’iniciar el Post de conclusions de temporada i foc nou per l’any que ve sense haver analitzat primer l’últim gran partit de la temporada. I si parlem del ManU-Barça, estic segur que surtiran algunes de les respostes pel que hauria de ser el futur.

Fot molta ràbia que per una vegada que vull ser positiu amb que l’error principal del partit d’anada es solucionaria, m’ho hagi de menjar amb patates i el partit torni a ser un calc del de l’anada. El Barça va tornar a controlar la pilota i fins i tot el partit diria. El Barça va conseguir en certes fases tornar a fotre el ManU al seu camp completament. El Barça va aconseguir amb el seu joc que el ManU arribés ben poc i creés menys perill del que jo m’esperava. Fins i tot el gol bé d’un error puntual de Zambrota i en una jugada que no hauria d’haver passat mai. Era una puta contra. Al Post de la prèvia vaig voler deixar ben clar el que no havia de passar. Tenir més que ells el control de la pilota: primer remei defensiu. Evitar com fós un partit d’anada i tornada, tallant amb faltes i línies ben juntetes: segon. Doncs realment en les poques jugades que no vam poder cumplir lo segon, molt cruel per cert, rebuig tonto i on hauria d’haver estat Xavi o Deco apareix el senyor Scholes. La Champions li devia una final a Paul Scholes.
He dit ‘en les poques jugades que no ho vam cumplir’ pq realment la sortida del Barça va ser intachable. No recordava ja el Barça recuperant més pilotes sueltes que el rival. Fins i tot Xavi semblava a tot arreu. Però ens vam precipitar arrancant atacs en alguna d’aquestes pilotes en tierra de nadie, i en una de les pèrdues ens la van fotre ells. Ells ténen més gol que nosaltres, d’aqui a que defensés que un partit d’anada i tornada amb ocasions a banda i banda ens perjudicava. En la majoria de partits del Barça, això crec q ens beneficia. Tot el q no sigui trobar-se l’autobús de l’equip rival montat és bò. Però a Old Trafford precisament no.

Quina és la gran conclusió a partir del gol? Doncs la que he volgut transmetre amb l’exemple de la jugada de Gerrard. Ni un putu moviment cap a porteria sense la pilota. Bueno sí, el dels laterals, q són els únics pobres q foten metres sense pilota. Simplement per donar més opcions a l’equip. Una cosa que els cracks que tenim al davant semblen no entendre. Tot Déu estàtic. Rebo la pilota, i llavors sí busco aqui o corro allà. Pero els demés s’ho miren. Quan aquest es cansa i li dóna a un dels que s’ho mirava, intercanvi de papers. Desesperant. Especialment desesperant quan aquesta actitud ja no és ‘falta d’actitud’ sino més aviat és conceptual futbolisticament parlant. Seguim amb el ’síndrome de la pilota al peu’. I aquest cop els meus pals van especialment per Eto’o i per Messi. Henry? Bueno suposo que una mica també, però és que Henry ja era això. Per mi és demanar-li massa ja.
Evidentment els pals a Eto’o i Messi no són per falta d’entrega, que de km ja en van fer … sino pel que ja he dit. Especialment el cas de Messi. Com el Joan comentava li haurem de canviar el xip. Em crea una impotència veure q el tiu, tot i les lesions, segueix tenint un punt d’explosivitat que no té ningú, que segueix sent superior a tothom en l’1 contra 1 i a sobre amb molt poc espai necessari, i que va ser incapaç d’aprofitar-ho per fer mal al ManU. Ahir llegeixo a més d’un diari un article titulat: Messi le gana la partida Cristiano Ronaldo. Per l’amor de Déu! Espero que a Anglaterra no ho hagin vist pq serem la riota de tot el país. Evidentment Messi va demostrar estar més en forma que Cristiano Ronaldo que comença a notar em sembla a mi els km que porta a les cames aquesta temporada. Per cert la més brutal que recordo a Europa d’un jugador desde la primera de Ronaldinho al Barça. Però el senyor Messi: molt potencial i poca productivitat. I si amés tenim en compte que la productivitat era el Barça el que la necessitava i no pas el ManU que anava guanyant, realment el títol de l’article és per matar l’autor. La única jugada que recordo dir: ‘ara Messi cony, això és’, vaig acabar de mala lluna pq va ser Eto’o qui la va tirar per terra. Una entrada pel centre de l’atac de Messi a la contra (ja ben entrada la segona part), on en plena carrera decideix donar-li a Eto’o, fent de boia amb els centrals, esperant una paret molt clara. És cert q no era fàcil fer-ho de primeres pq els dos centrals tapaven bé. Però és d’aquells casos que s’havia d’intentar. De sortir bé Messi s’hagués quedat sol amb el porter. Però sobretot era una jugada per establir un nexe entre dos jugadors que necessitem com l’aigua i que ténen una alarmant falta d’entesa o de recolzament mutu. Em va fer molt mal la jugada.
I aprofito per canviar d’individu. Q passa amb Eto’o? Al marge de la jugada, i com en el cas de Messi, molt d’esforç i poc d’aquest destinat a ajudar realment a l’equip amb el que necessita. I tot això amb un Rijkaard assegut a la banqueta incapaç de veure-ho. De fet no avui, sino durant els 5 anys q porta a can Barça. Ha estat incapaç de solucionar ni un sol problema de jugadors de comportament tàctic o de joc. Si funciona fantàstic, i sino pongo a otro, tard i malament.

Dit tot això vull fer un últim comentari del partit sobre un jugador que ha estat absolutament clau en l’èxit passat d’aquest equip i que sembla que en aquestes semifinals ha tornat a treure el cap per la meva sorpresa després de dos anys: Deco. Realment va tornar a ser un jugador important i jerárquic. No estar amb aquell punt de gràcia a nivell físic com el primer any i mig. Però realment va tornar a fer feina. Jo no sé si es que realment s’ha tornat a entrenar com un futbolista o quina es la explicació. Però a mi em sembla una notícia excel·lent per a que aquest jugador torni a tenir mercat. Per a mi no és justificable el que ha fet aquest senyor els últims dos anys, i com en el cas de Ronaldinho, serà bò per ambdues parts que comenci una nova etapa. A més futbolísticament crec que no era exactament el prototip de jugador que necessitava aquest Barça. Però tot això ja parlaré en següents posts.

En aquest només acabar comentant el titular que deixa aquesta eliminatòria: El Barça eliminat per ser incapaç de fer un gol en 180 minuts. Q passa q no tenim gol? Messi va començar la temporada sent pichichi, Eto’o arribava a l’eliminatoria a gol per partit després de les lesions durant la temporada … No serà tampoc pq no tinguem passadors. Llavors pq collons no es creen ocasions si tenim el control de la pilota durant la major part del partit? No serà per falta de capacitat de desbordament en l’u contra u tenint a Messi … I en els moments decisius com en aquesta eliminatoria no falta ni entrega. Després de començar l’any amb record defensiu i amb Valdés com a claríssim Zamora, i en el moment més important de la temporada rebent només un gol amb 180 minuts amb tot un Manchester United, no serà pq no tinguem un equip sense capacitat defensiva no? Doncs busquem les respostes del perquè l’any q es ténen no se quants ‘fantàstics’ al davant l’equip s’estrella precisament per no fer gols.

Visca el Barça i Visca Catalunya

Paul Scholes

Paul Scholes ha estat un dels meus ídols durant la última dècada. Jugava junt amb el millor extrem dels últims 15 anys (Ryan Giggs) i el millor colpejador de pilota també d’aquesta era (David Beckam). I ell tenia una serie de qualitats que em feien adorar-lo més que els seus companys. Tenia una arribada a l’àrea brutal, una lluita a l’estil Deco a qualsevol lloc del camp, i sobretot, una inteligencia tàctica i una capacitat per fer parets i generar i aprofitar espais que eren la font de grans quantitats de gol d’aquell ManU. Em tenia el cor robat. Però l’any que aquell ManU va acabar donant resultats i arribant a la final de la Champions, curiosament al Camp Nou, Scholes se la va prerdre per una de les seves clàssiques entrades fora de lloc a les semis. I és que Paul també era el prototip de jugador anglès en aquest aspecte. Noble, però d’agresivitat no controlada. Aquella nit al Camp Nou Paul Scholes va veure assegut a alguna butaca del Camp Nou, com ho vaig fer jo, el seu equip guanyar la Champions en el desenllaç més increïble i cruel de la història de la Copa d’Europa.

Paul Scholes ja és campió d’Europa. I ho va ser quan realment era un dels millors jugadors del continent. Però no ha jugat mai una final, i 9 anys després, amb 33 tacos, encara ha estat capaç de ser l’home decisiu per portar de nou el ManU a una final de Champions. I aquest cop la jugarà.

Felicitats Paul, el futbol t’ho devia.

Barça 0-0 ManU, if (Old Trafford>=empat) then Moscú!

Perdoneu la fricada informàtica del títol, però és que afortunadament no s’ha complert el pronòstic negatiu i volia deixar clar de la manera més clara que només estem a 1 sol partit de una final de Champions! A Old Trafford es decidirà tot i m’atreveixo a dir que un 0-0 és el resultat menys decisiu per una eliminatoria. O sigui el que deixa la tornada amb el futur més incert.

En primer lloc m’agradaria deixar constància de que, com bé vaig suposar en la prèvia, el Camp Nou es va volcar amb l’equip els 90 minuts. Així doncs vull felicitar al soci del Barça per una vegada a la vida i ‘mal q me pese’. No m’amago de ser-ne un detractor com vaig deixar clar al primer article, però men alegro q puntualment les coses canviïn. Ara que ben mirat, si no s’anima a l’equip a unes semis de Champions, ja em direu quan no? A més després de 2 anys de frustracions les ganes de tornar a ser els millors afloren.
Per cert quin nivell tan baix el de l’afició del ManU que va venir. No sé si seria per la cervesa que portaven a sobre pero res a veure amb la de tants i tants equips que han passat per la tercera graderia del Camp Nou.

A l’article de la prèvia del partit d’anada no em vaig mullar gaire, realment creia que podia passar de tot, però lo poc que ho vaig fer va ser força encertat. Vam dominar el ManU i vam ser incapaços de guanyar-los. De fet el control del joc va ser absolut i reconec que no m’ho esperava. I la visió del ManU tancat al seu camp és el que dóna peu al debat després del partit d’anada: El ManU va sortir a tancar-se o va ser el Barça el que els va obligar a fer-ho?

Jo crec que una mica de tot hi deuria haver, però vull donar-li més culpa al joc del Barça. Per molt compromís que tinguin les estrelles del ManU (per treures el barret com es sacrifiquen per l’equip), no crec que un 11 amb la capacitat ofensiva del que va sortir al Camp Nou renunciï per voluntat pròpia a un futbol ofensiu. I la lectura ha de ser: joder 90 minuts amb el ManU al seu camp i ni un puto gol? Jo crec que no. Vull ser positiu per una vegada. És una realitat que portem 3 partits seguits sense un sol gol al Camp Nou. Realment és molt fort. Ni vull saber els anys que deu fer que no passava. Però el partit és a Old Trafford, espais!, i torno a dir: és un sol partit!

Rijkaard va optar acertadament pel meu gust a treure 4 mitjos més Eto’o i Messi. Evidentment no a modificar l’esquema inicial de 4-3-3 però sí que acava agraïnt el mig del camp que una de les ales sigui un Iniesta. Fins i tot he de reconèixer que Deco va fer un treball important (jo hagués posat a Gudjohnsen). Però un partit on l’equip rival té la pólvora del ManU, és vital tenir-lo controlat al mig del camp. El perill era que el Barça perdés pilotes al mig del camp jugant a Handbol i per tant que es quedés en calces. Però els jugadors van sortir amb la mentalització que requereix unes semis de Champions i l’actitud va ser defensivament molt bona. Faltes quan toquen, i puteria necessària en general. Aquí es va notar positivament el senyor Deco. Almenys fins que va aguantar. Però el fet que el joc es disputés en molt pocs metres beneficia clarament a un tiu que està a anys llum físicament del que era. Tinc por que per poc que sigui obert el partit a Old Trafford a Deco ni el veiem. Ara bé, que tot el que pugui aportar de positiu, com en el cas de Ronaldinho amb la xilena al Calderón: més mercat per treuren profit. No tinc esperances de que torni a aportar res decisiu aquest home.

Que va passar al davant?

Home d’entrada s’ha de dir que crear ocasions amb 9 tius aferrats al radera no es fàcil. Però realment no es van fer les coses bé. I el problema va tornar a ser el de quasi sempre: ni una sola desmarcada al davant buscant l’esquena de la defensa. Com m’agrada dir a mi: el síndrome de voler la pilota al peu. Amb un rival tancat al radera això és especialment difícil pel centre, i més encara amb un mig del camp no arribador com el que tenim, que fa que Eto’o tingui practicament tota la responsabilitat. Però no és gaire justificable en el cas de les bandes. I més encara no ocupar-les per a qui li correspon, o sigui Messi. Per mi va ser el gran culpable de la poca capacitat de desbordar del joc del Barça pel meu gust. Però per una vegada sembla que aquesta actitud equivocada sembla tenir més justificació que mai. El tiu jugava amb males vibracions físiques i va preferir fer de Ronaldinho rebent al peu i buscant ell la passada que no pas desbordar amb la seva explosivitat. Bueno, llavors les culpes s’han de repartir entre ell i Rijkaard (per variar), per no parlar-ho i adonar-se’n abans. Però no demanaré impossibles. Em donc per satisfet amb que Messi demanés el canvi força aviat.

Considero el 0-0 com a positiu, el Barça va conseguir fer un partit molt bò defensivament (penalt tonto apart) gràcies a tenir la pilota durant tot el partit. I amb això m’introdueixo a Old Trafford. Tinc claríssim que si al Barça se li ocurreix fer de ManU a l’anada té molt poques possibilitats de sortir viu. La veritat és que si ens classifiquem ho farem a lo gran. Tenir la pilota durant diverses fases del partit serà vital. I ja assumeixo que fer-ho tot el partit com a l’anada és impossible. Però un partit d’anada i tornada, ocasions aquí i ocasions allà, és un suicidi. Només cal veure els gols q ha fet cadascú aquesta temporada.
És molt important ajudar-se entre les línies i estar ben juntets quan ells tinguin la pilota. Especialment a les bandes. Dependrà de com juguem exactament, però com deixem a Zambrota i Abidal solets … estem morts. Ells a casa pugen per banda com bojos, tan arriben els laterals com cauen els davanters. Sempre ténen la opció, i jugant-se una final de Champions a casa … seràn incansables. És molt important que el q jugui de 9 busqui les esquenes del lateral que pugi. I no pas l’extrem, q és el q hauria d’ajudar al lateral. A no ser que en defensa realment juguem un 4-4-2 i llavors Messi i Eto’o tinguin més llibertat. Però q busquin aquest cop sí moviments sense pilota en profunditat per l’amor de Déu!

El que en aquests casos afortunadament no cal dir és que com no tinguem la mateixa actitud que ells estem morts. Ja s’ha vist amb l’anada que en grans cites sí que espavilen.

En definitiva. Q torno a dir quasibé el mateix que a l’anada. Lo normal és que ens guanyin. Però el Barça té potencial per sortir-se’n. Sí es fan les coses com s’han de fer el Barça pot tenir més ocasions clares que el rival. Que no arribades … que ells en tindran moltes. Assumint per tant que tots dos arribin a la seva manera a porteria: de la eficàcia del Barça cara a porta i dels errors de marcatge en defensa en pilotes aèrees dependrà si anem a Moscou o no.

Força Barça i Visca Catalunya

Arriba St Jordi, arriba el ManU

Bueno bueno bueno. Estreno el meu Blog d’actualitat en un moment extrany del Barcelonisme. Arriba el partit més important de la temporada, un partit que en circunstancies normals seria històric. Una semifinal de Champions contra el ManU !!! Bé de fet ho serà d’històric. Pero enlloc de estar tots deleitosos de convertir-nos novament en els millors d’Europa, estem simplement amb l’esperança de que el nostre equip ens demostri que tenim potencial per ser-ho. O sigui, estem a semifinals de Champions i enlloc de ser el penúltim pàs per ser campions, el que és és la última oportunitat de l’equip per poder-nos convèncer de que ho podem ser. Aquesta situació no és nova però a mi em treu de polleguera. Fa uns anys vam tenir amb el València aquesta mateixa situació. Estàvem a un claríssim final del cicle Van Gaal i a només un sol pas de ser a una final de Champions havent fet una tristíssima lliga, que és la competició que per mi ha de marcar la satisfacció de una temporada. Llavors va passar el q havia de passar i el València ens va passar per sobre. Avui estem igual en el sentit que ja hem fet una Lliga prou trista com per convèncer a tothom que sàpiga una mica de futbol (perdoneu la pedanteria) que s’ha acabat un cicle. Però collons, és que estem a SEMIS de CHAMPIONS!!!

La primera conclusió que hauríem de treure de tot això és que la Champions no és un salvador de temporada. Si ara guanyem la Champions ens curarà les ferides de tota la temporada? NO, bé almenys per a mi. Però no vull discutir avui això.

El que és segur és que per a mi on es demostra qui ha estat el millor és amb els resultats (sempre hi ha alguna excepció molt puntual). I això ho dic perque partint de la base que el ManU és fins el dia d’avui infinitament superior al Barça, on ha de demostrar-ho és dimecres al Camp Nou, i la setmana q ve a Old Trafford. O sigui que el Barça, amb sort (n’ha tingut moltíssima amb els rivals que ens han tocat) però encara és a temps a ser el millor d’Europa. I lo més fort és que tenim potencial per fer-ho. Aquest equip no és el q tenia Van Gaal aquell any de les semis amb el Valencia, o ni de conya el q tenia Antic l’any q també ens vam estrellar amb impotència. Aquest equip en condicions normals hauria d’haver guanyat la lliga ja a aquestes alçades. I a un partit encara hauria de ser capaç de demostrar que pot ser el millor. La història és al revés del que hem estat acostumats desde els anys 90. Ara no som els que anem de gallitos i ens emportem la hòstia, sino q hauríem d ser els derrotats pels gallitos i som els que encara podem canviar la història que tan ens agrada escriure abans d’hora en aquest putu país.

Estic realment preparat per tots els escenaris. Una derrota sense discusió que deixi les coses tan com són ara mateix. Una victòria d’un equip que ens demostri que ben dirigit té potencial per guanyar a qualsevol de manera regular. O un cas més intermig i potser més frustrant, que aposto per a que serà el que passarà: Inici ilusionant de partit, ui q bé q juguem, ui que superiors que som, i empat final. Amb posterior derrota clara a Old Trafford. I és que tenim una cultura de futbol destinada a guanyar algo important només quan som realment superiors al rival. El futbol és un esport on conten els gols i no la possessió. Però bé aquest és un altre debat.

La veritat és que arribo dimecres ilusionat. Ilusionat pq crec q els senyor Messi és molt conscient de que no valen preciocismes tal com està l’equip. Ilusionat pq Eto’o encara ho té més clar i entre tots dos poden fer més mal que mai. Ilusionat pq l’equip ja ha tocat fons i sap que és la última oportunitat, i les circunstancies fan que tinguem millors algunes de les peces que en la resta de temporada. Però sobretot ilusionat pq crec que no tenim res a perdre i molt a guanyar. En tot cas el que més em preocupa és q tot el món vegi com el putu soci del Barça agafa el diari de manera lamentable al final del partit per abroncar a no sap qui. Em preocupa fer el ridícul de manera social. He vist als últims partits els guiris q van al Camp Nou enfotres de la ‘mocadorada’. I això sí q em fotria mooooolta ràbia. Però suposo que dimecres anirem tots al camp a animar de manera incondicional a l’equip. O això espero. Pq la paciència amb el putu soci del Barça té un límit, i m’hi estic acostant.

Per acabar vull remarcar el meu gran objectiu d’aquest post. Deixar claríssim que passi el que passi d’aqui a final de temporada, el Barça necessita un canvi de cicle. I Contudent. Encara q a l’hora de la veritat ‘contundent’ només vulgui dir un canvi d’entrenador i dos o 3 peces clau del vestuari que tots coneixem i que han marcat una època trionfadora (massa curta) però pels qui ja ha passat el seu moment. I és q tenim un canvi generacional fantàstic i guanyar una Champions en ple canvi podria marcar per bé o per malament el futur inmediat depenent de com s’acava gestionant aquest.

Visca el Barça i Visca Catalunya

PD: I que jugui Silvinho dimecres per l’amor de déu!