Arriba St Jordi, arriba el ManU

Bueno bueno bueno. Estreno el meu Blog d’actualitat en un moment extrany del Barcelonisme. Arriba el partit més important de la temporada, un partit que en circunstancies normals seria històric. Una semifinal de Champions contra el ManU !!! Bé de fet ho serà d’històric. Pero enlloc de estar tots deleitosos de convertir-nos novament en els millors d’Europa, estem simplement amb l’esperança de que el nostre equip ens demostri que tenim potencial per ser-ho. O sigui, estem a semifinals de Champions i enlloc de ser el penúltim pàs per ser campions, el que és és la última oportunitat de l’equip per poder-nos convèncer de que ho podem ser. Aquesta situació no és nova però a mi em treu de polleguera. Fa uns anys vam tenir amb el València aquesta mateixa situació. Estàvem a un claríssim final del cicle Van Gaal i a només un sol pas de ser a una final de Champions havent fet una tristíssima lliga, que és la competició que per mi ha de marcar la satisfacció de una temporada. Llavors va passar el q havia de passar i el València ens va passar per sobre. Avui estem igual en el sentit que ja hem fet una Lliga prou trista com per convèncer a tothom que sàpiga una mica de futbol (perdoneu la pedanteria) que s’ha acabat un cicle. Però collons, és que estem a SEMIS de CHAMPIONS!!!

La primera conclusió que hauríem de treure de tot això és que la Champions no és un salvador de temporada. Si ara guanyem la Champions ens curarà les ferides de tota la temporada? NO, bé almenys per a mi. Però no vull discutir avui això.

El que és segur és que per a mi on es demostra qui ha estat el millor és amb els resultats (sempre hi ha alguna excepció molt puntual). I això ho dic perque partint de la base que el ManU és fins el dia d’avui infinitament superior al Barça, on ha de demostrar-ho és dimecres al Camp Nou, i la setmana q ve a Old Trafford. O sigui que el Barça, amb sort (n’ha tingut moltíssima amb els rivals que ens han tocat) però encara és a temps a ser el millor d’Europa. I lo més fort és que tenim potencial per fer-ho. Aquest equip no és el q tenia Van Gaal aquell any de les semis amb el Valencia, o ni de conya el q tenia Antic l’any q també ens vam estrellar amb impotència. Aquest equip en condicions normals hauria d’haver guanyat la lliga ja a aquestes alçades. I a un partit encara hauria de ser capaç de demostrar que pot ser el millor. La història és al revés del que hem estat acostumats desde els anys 90. Ara no som els que anem de gallitos i ens emportem la hòstia, sino q hauríem d ser els derrotats pels gallitos i som els que encara podem canviar la història que tan ens agrada escriure abans d’hora en aquest putu país.

Estic realment preparat per tots els escenaris. Una derrota sense discusió que deixi les coses tan com són ara mateix. Una victòria d’un equip que ens demostri que ben dirigit té potencial per guanyar a qualsevol de manera regular. O un cas més intermig i potser més frustrant, que aposto per a que serà el que passarà: Inici ilusionant de partit, ui q bé q juguem, ui que superiors que som, i empat final. Amb posterior derrota clara a Old Trafford. I és que tenim una cultura de futbol destinada a guanyar algo important només quan som realment superiors al rival. El futbol és un esport on conten els gols i no la possessió. Però bé aquest és un altre debat.

La veritat és que arribo dimecres ilusionat. Ilusionat pq crec q els senyor Messi és molt conscient de que no valen preciocismes tal com està l’equip. Ilusionat pq Eto’o encara ho té més clar i entre tots dos poden fer més mal que mai. Ilusionat pq l’equip ja ha tocat fons i sap que és la última oportunitat, i les circunstancies fan que tinguem millors algunes de les peces que en la resta de temporada. Però sobretot ilusionat pq crec que no tenim res a perdre i molt a guanyar. En tot cas el que més em preocupa és q tot el món vegi com el putu soci del Barça agafa el diari de manera lamentable al final del partit per abroncar a no sap qui. Em preocupa fer el ridícul de manera social. He vist als últims partits els guiris q van al Camp Nou enfotres de la ‘mocadorada’. I això sí q em fotria mooooolta ràbia. Però suposo que dimecres anirem tots al camp a animar de manera incondicional a l’equip. O això espero. Pq la paciència amb el putu soci del Barça té un límit, i m’hi estic acostant.

Per acabar vull remarcar el meu gran objectiu d’aquest post. Deixar claríssim que passi el que passi d’aqui a final de temporada, el Barça necessita un canvi de cicle. I Contudent. Encara q a l’hora de la veritat ‘contundent’ només vulgui dir un canvi d’entrenador i dos o 3 peces clau del vestuari que tots coneixem i que han marcat una època trionfadora (massa curta) però pels qui ja ha passat el seu moment. I és q tenim un canvi generacional fantàstic i guanyar una Champions en ple canvi podria marcar per bé o per malament el futur inmediat depenent de com s’acava gestionant aquest.

Visca el Barça i Visca Catalunya

PD: I que jugui Silvinho dimecres per l’amor de déu!