Paul Scholes ha estat un dels meus ídols durant la última dècada. Jugava junt amb el millor extrem dels últims 15 anys (Ryan Giggs) i el millor colpejador de pilota també d’aquesta era (David Beckam). I ell tenia una serie de qualitats que em feien adorar-lo més que els seus companys. Tenia una arribada a l’àrea brutal, una lluita a l’estil Deco a qualsevol lloc del camp, i sobretot, una inteligencia tàctica i una capacitat per fer parets i generar i aprofitar espais que eren la font de grans quantitats de gol d’aquell ManU. Em tenia el cor robat. Però l’any que aquell ManU va acabar donant resultats i arribant a la final de la Champions, curiosament al Camp Nou, Scholes se la va prerdre per una de les seves clàssiques entrades fora de lloc a les semis. I és que Paul també era el prototip de jugador anglès en aquest aspecte. Noble, però d’agresivitat no controlada. Aquella nit al Camp Nou Paul Scholes va veure assegut a alguna butaca del Camp Nou, com ho vaig fer jo, el seu equip guanyar la Champions en el desenllaç més increïble i cruel de la història de la Copa d’Europa.
Paul Scholes ja és campió d’Europa. I ho va ser quan realment era un dels millors jugadors del continent. Però no ha jugat mai una final, i 9 anys després, amb 33 tacos, encara ha estat capaç de ser l’home decisiu per portar de nou el ManU a una final de Champions. I aquest cop la jugarà.
Felicitats Paul, el futbol t’ho devia.
Etiquetes: Manchester, ManU, Paul Scholes, Scholes, United
Dijous, 1 Maig, 2008 a les 22:33 |
[...] diguem crític: Barça, futbol, basket … política? Doncs un canal d’opinió sobre esport (en clau culé) i tot allò q ens motivi a deixar constància de la nostra opinió « Paul Scholes [...]