Després de veure la final de la Copa d’Europa (lo de ‘Champions’ només m’agrada a la fase de grups) no em quedo amb bon sabor de boca. I no pq no hagi estat una final digna i un partit de futbol realment maco, sino perque pel bé del futbol, quan un equip es corona, ho hauria de fer amb tots els honors i mèrits.
Ahir quan la cosa es veia ja encaminada als penals el meu germà va mostrar el seu rebuig natural a que acabés així. A més feia ràbia pq tots dos equips havien tingut la oportunitat d’endur-se el partit. Pero jo volia pensar q no sempre el desenllaç als penals és una loteria. Molts cops ajuda a aclarir qui és el que està més ben preparat a nivell d’aguantar la pressió, o simplement qui té més virtuts a l’hora de colpejar la pilota sense cap més enemic q el porter contrari. I ho dic tan literariament perque quedi clar que això també és futbol, i a mi no em sembla tan injust que uns penals dictaminin qui guanya una competició, després d’una igualtat en 120 minuts de joc, si realment demostren que un equip és millor que l’altra en aquesta virtut. Però de la mateixa manera que en un partit sencer, el futbol ha demostrat sobradament que pot ser cruel i injust, també evidentment ho pot ser des del punt fatídic. I sinó q li preguntin al Chelsea.
Vull posar com a exemple de ‘justícia’ als penals, l’eliminatòria de quarts de final del passat mundial entre Alemanya i Argentina. Bon partit. Però realment superioritat global de les defenses i incapacitat de superar al rival ja amb l’empat a u en la resta de temps reglamentari. Solució? Penals. I incontestable superioritat alemanya. Amb tota la pressió d’estar-se jugant un mundial a casa, 5 meravelles de llançaments i cap a semis. Incontestable.
Però és clar que no sempre és així. A Moscú la cosa podria haver acabat amb un guió mínimament ‘lògic’ encara q fos cruel com el que més. L’estrelleta d’un dels equips, que durant el partit actúa com a tal, marca i està a punt de donar-li el títol al seu equip, i que amés és l’habitual llençador dels penals, s’estrella en el moment decisiu i és l’únic en fallar el seu penal a la tanda fent perdre al seu equip el títol. Però tampoc. Havia de passar que el capità i símbol de l’equip rival, antítesi del prototip d’estrella, rellisca quan li ha de donar el títol al seu equip. Putu futbol! Realment el cos de Terry se li gira lo suficient com per a que el putu penal anés al pal enlloc de cap a dins. Mai hauria dit que em sabria greu que el Chelsea perdés un títol. Ben pensat no puc desitjar mai lo contrari amb el putu Abramovic i els seus putos petro-dolars financiant-lo. Però fa molta llàstima veure dos jugadors de la talla i el nivell de Lampard i Terry perdent una final d’aquesta manera. Et pot agradar més o menys com juga el Chelsea. Però és un equip de dalt a baix. I la veritat és que futbolísticament parlant la generació d’aquests dos ‘susodichos’, que ho han sigut tot al Chelsea, mereix una Copa d’Europa.
En definitiva, que per a molts un partit com aquesta final serà un exemple de la grandesa del futbol on tot pot passar. Però per a mi aquesta grandesa es passa de rosca a vegades. Ojalà aquella mitja volta dins l’àrea de Lampard hagués acabat amb gol enlloc d’anar al travesser. O aquell contratac de Cristiano i la seva centrada al cap de Tevez no hagués acabat amb un remat d’aquest al cos de Cech. O almenys Terry no hagués relliscat en el desé penal …
putu futbol !
