Guardiolisme i el cas Eto’o

Hola de nou als quatre gats que em vau seguir quan vaig començar a escriure en aquest post. Que complicat es mantenir una constància si no ets periodista … el millor any de la història del Barça i ni tan sols vaig posar-me a escriure per treure pit.

Primer i principalment per la fe cega q tenia en Guardiola. No cal dir que ha superat totes les espectatives. Més que el triplet, que parla per si sol, i que obviament ni jo m’esperava, crec que el que escenifica millor el seu èxit és la unió de tot el Barcelonisme. El tiu ha agafat la banqueta i ha quadrat a tot cristu. Als diferents estaments del club, al famós i putu entorn del Barça que tant mal li fa, i per extensió, a tota l’afició, cruyfistes i anti-cruyfistes alhora. De fet diria que amb una sola temporada ja ha demostrat que el deixeple ha superat al mestre. Ha modernitzat l’estil i filosofia Johan Cruyff, i amb una mica de sort s’acabarà de parlar definitivament del Cruyfisme. I és que el Pep ens ha creat un model que ja no anomenarem Guardiolisme. Ens agrada tan a tots que per fi serà l’estil Barça. Desde la Masia al primer equip. Fa molts anys que l’estil de la masia es coneix i es l’enveja de mig món. Ha internacionalitzat el tiqui-taca amb els èxits d’aquest Barça i de la selecció espanyola. Pero el que Guardiola ha instaurat és el que li faltava al primer equip. Des de la professionalització i serietat del treball del dia a dia, fins als canvis al terreny de joc, on sense pilota es mossega com si fóssim un equip petit, i les línies es mantenen com un bloc disciplinat. Q tú no renunciïs als teus principis no vol dir que no hagis de tenir en compte al rival, estudiant-lo durant la setmana i treballant partit a partit. I aquest Barça de Guardiola tiqui-taqueja quan té la pilota, i mossega com un equip humil quan no la té. Mentre duri això, els èxits seguiran venint. Un cop més: gràcies Pep.

I en segon lloc, i així enllaço amb la planificació d’aquesta nova temporada, el cas Eto’o.
Ja vaig fer un article suficientment clar del que pensava jo ara fa un any. Els fets m’han donat la raó. Una temporada de disciplina i tracte igualitari, i Eto’o fidel i disciplinat com el que més. Al camp? Algú dubtava que s’inflaria?
Dit això sí crec que Eto’o havia de donar per acabada la seva etapa al Barça després de la temporada passada. Però les coses s’han fet molt malament. Encara sort que el dimoni que havia de posar pedres al camí de sortida resulta que ha acceptat la millor solució per al Barça (arribats a aquest extrem) i només ha tingut paraules d’agraïment per al club.
D’entrada desconec quins han estat realment els passos fets. Es diu que el Pep ja li va comunicar a Eto’o després de Roma que no comptava amb ell per a la nova temporada. Però també s’ha dit que a Eto’o no se li havia dit res. El tema ja cansa i afortunadament ja és passat. Però vull que quedi constància de com jo crec que s’haurien d’haver fet les coses. Allò que es va dir públicament quan ens vam despedir de Eto’o és el que s’havia d’haver dit abans, en privat amb ell i públicament per a posarlo a la venta amb un discurs comú. És a dir, Eto’o ja és història i patrimoni del club, és un dels millors jugadors que mai ha tingut el Barça, però les dues parts creiem que és moment d’acabar l’etapa del jugador al club. Utòpic? No pas. El senyor Eto’o, que per certes coses és com un nen petit, ja ha demostrat que fins i tot marxant per la porta del darrera no ha tingut ni una sola ‘rajada’ per al Barça. Tot agraïment. Ell mateix havia reconegut els últims anys que tenia ganes de triunfar en alguna altre lliga abans d’acabar la seva carrera. Si s’hagués parlat amb ell cara a cara al final de temporada passada o abans, a mitja temporada, Laporta, Txiki i Guardiola amb Mesalles i Eto’o en una taula com Déu mana, s’hagués arribat a un acord. N’estic segur. La temporada havia demostrat que Eto’o no era pas el problema d’aquell Barça decadent. El càncer es va vèncer amb la marxa de Deco, Ronaldinho i Motta. Eto’o no ha estat mai un angelet. Però els problemes que podia tenir eren de caire molt diferent. Reivindicat i netejada la seva cara als mitjans, amb dues Champions i tres lligues a la butxaca … estic segur que el Samuel hagués estat d’acord en iniciar una nova etapa en un gran d’europa. Però això sí, amb la garantia de que si no es trobava un equip que satisfés les exigències d’ambdues parts, ell seguiria sent el davanter centre del Barça una temporada més. O sigui donant la imatge portes en fora de que no ens el traiem de sobre (encara ara em sembla surrealista) sino que creiem que toca un canvi de cromos. Les possibilitats de que no s’arribés a un acord haguessin estat molt baixes, i per tant a dia d’avui segurament també estaria a l’Inter, però amb unes condicions econòmiques molt diferents per al Barça. Lo ideal hagués estat tenir al jugador renovat per un parell de temporades més. Realment els 20 milions en que s’ha xifrat el valor del jugador en el traspàs em semblen més que justos tenint en compte que el jugador quedava desvinculat l’any vinent i que a sobre has esbombat que no el volies. Només un cas puntual i no habitual com el del City podia haver pujat els guanys a 25 kilos. Quant hagués valgut si les coses s’haguessin fet bé? Doncs si hagués estat renovat i tot segurament n’haguessim tret uns 5o kilos. Si ningú els pogués pagar s’hauria d’haver fet un canvi de cromos. És a dir, o amb el Bayern per pagar a Ribery, o amb l’Inter com finalment s’ha fet. Pero clar estalviant-nos 30 kilos tranquilament. Per altra banda el preu que hem acabat pagant per a Ibrahimovic realment es el que dictava el mercat inflat per Florentino. Els quasi 70 kilos que ha costat Zlatan ja és el preu que tocava, preu Kaká. És cert que no ha guanyat una pilota d’or, però era la joia del campió a Itàlia i màxim golejador de l’escudeto. Mediàtic per qualitat tècnica convertit per fi en ‘killer’. Candidat a ser pilota d’or en un futur inmediat jugués on jugués. Per tant, assumint la mala gestió Eto’o, al final s’ha fet una operació relativament justa.

Per acabar i tancar definitivament el tema Eto’o vull parlar de la part futbolística. El perquè estic d’acord amb Guardiola.
Quan Guardiola parla de ‘feeling’ per justificar el final de la etapa Eto’o no frivolitza pas com diuen alguns. Feeling vol dir que hi ha una sèrie de coses que veu que un altre nou pot aportar més. En primer lloc, i segurament el més important, que Eto’o ja no té el mateix ‘turbo’ de quan tenia 22 o 24 anys. I per un jugador com Eto’o és la diferència entre ser el millor i ser un més dels bons. Eto’o no té ni l’arrencada ni la punta de velocitat d’abans i això fa que ara mateix, per al meu gust, un jugador com Villa, que seria un 9 del seu perfil, sigui més determinant que ell. Crec sincerament que Villa hagués marcat encara més gols que Eto’o d’haver jugat al Barça la temporada passada. I, per tant, tan fitxant un jugador com Villa com fent-ho per un altre crack de perfil diferent, com al final s’ha fet, podia donar-li al Barça un punt més de qualitat. Ara bé, ojo amb la decisió final per Ibrahimovic, s’haurà de gestionar molt bé. En parlarem …
Però el ‘feeling’ de Guardiola no només és futbolístic. Estic segur que també es refereix a l’aportació psicològica de Eto’o al grup. Quan els equips moren d’èxit també ho fan perquè les químiques entre jugadors es vicien, tan a dins com a fora del camp. Això no té res a veure amb indisciplina.  És una cosa que si no has viscut en un vestuari es difícil d’explicar. Però en els grans equips també es necessita regeneració per crear motivació i noves dinàmiques. I aquestes regeneracions s’han de fer amb jugadors importants o amb canvi d’entrenador. Descartant aquesta última opció, també en aquest punt estic d’acord amb el Pep. Aquest any tocava la fi de l’etapa Eto’o.

Bé parlaré del nou Barça en profunditat la setmana que ve. I també del Realíssimo! Apassionant temporada la que ens espera … no cal dir-ho.

Espanyol 1-2 Barça

Bueno bueno bueno. Ja tocava reprendre l’activitat no? Inevitable després del partit de dissabte. Intentaré deixar al marge el tema dels incidents a la grada que sinó ja sabeu q em lio. De fet hi ha bastant unanimitat en dir: el Barça com a club no té cap responsabilitat. I el responsable en tot cas es de la organització general. Q es venguin les entrades del sector culé amb total llibertat. I q a sobre sels hi permeti liarla ja abans d’entrar al camp estant escoltats. Patètic el responsable de seguretat del camp. I patètics els mossos deixantlos entrar al camp. Un cop liada, potser ja es més respectable q no intervinguessin per q no es liés parda. Ara q ja em direu aquesta gentussa si no necessita calentor de porra …

Bueno a lo q vamos. Tema esportiu. Doncs tampoc comentaré gaire cosa. De fet més endavant ja comentaré les primeres impressions de l’inici de Guardiola. El seu més afèrrim seguidor també té crítiques sobre algunes coses q no m’han agradat en aquests primers partits. I del derby, home es evident que el Barça va estar prou bé a la primera meitat. Però, tot i reconèixer q no estem tenint sort de cara a porteria, també tinc clar q alguna cosa falla en la manera d’atacar. Ni un equip amateur arriba tants cops amb tant poca efectivitat. A debatir en futuros posts.

I en q em vull centrar? Doncs en el tema arbitral. I és raro q jo m’hi posi en especial atenció. Però es q el partit va donar molt de sí i he sentit tantes víctimes … q val la pena analitzar-ho tot per deixar en evidència a més d’un. En primer lloc ens hauríem de plantejar si sempre hi ha una veritat. Només cal mirar la premsa per passar vergonya del que hauria de ser un periodisme objectiu. Resulta q hi ha jugades q un diari diu q son claríssimament d’una manera i l’altra de la manera oposada. Abans de començar a analitzar jugada per jugada vull ser just i dir que va ser un partit molt però q molt fotut d’arbitrar. Em fa certa rabia q es titlli tan facilment a l’arbitre de dolent quan molts cops no coincidim ni nosaltres després de mirar la repetició trenta vegades. I ahir crec q no sen salva ni una de jugada. Cadascú veu les seves vertitats en cada jugada. De fet vull començar amb una rectificació d’un servidor després de veure per trentaunena vegada el putu penal del final. I és que després de justificar com quasi tots els culers q el penal sobre Eto’o compensa el gol amb falta a Valdés … resulta q em donc compte que és penal!!! Sí sí, segurament molts flipareu ara. Pero jo m’he qdat més tranquil quan he vist q l’Sport afirma q el penal ho és. Veig q no estic sol. Siusplau quan torneu a veure la jugada fixeu-vos en els cossos dels jugadors i no tan en la cama estirada del defensa i qui toca abans la pilota. De fet quan veus la jugada en directe penses: òstia com és q l’Eto’o s’ha empanat tant si tenia la posició guanyada? no ha estat molt lent a l’hora de xutar? En la repetició es veu com el defensa de l’Espanyol arrolla per radera a Eto’o tocantli el peu i la cama de recolzament al mateix temps q amb la cama estirada arriba abans a la pilota. Vaja que és el defensa el q no deixa q Eto’o arribi abans a xutar amb el seu cos, obstaculitzant per radera … penal. Entenc q per algú q ja s’hi hagi fixat segueixi pensant q no és penal. Reconec q la jugada està al límit de interpretacions. Però jo ara sí q tinc claríssim q ho és. La veritat és que m’he rigut molt quan me n’he adonat pq al final, jo q no em considero totalment objectiu, resulta q crec q en totes les decisions polèmiques el Barça tenia raó. Sap greu i tot. Pq a sobre ho són ben al límit. Això sí només parlo de les jugades puntuals eh. Q he sentit q no es va aplicar el mateix varem en certes jugades i tal, q si el Barça treia ràpid les faltes amb la pilota en moviment … en eso ya no entro, aqui pot ser q tinguin raó. Segurament no vaig veure el partit en condicions per jutjar aquests detallets.

Sigo … havia sentit que hi havia hagut un possible penal a la primera meitat a l’àrea de l’espanyol per mans però jo no havia vist la jugada i després ja no s’havia comentat. Avui per fi l’he vist. Em torna a saber greu dir que per a mi es penal. No cal dir q l’únic dubte és si les té enganxades o no. Em fa gràcia els q diuen: és q no eren voluntaries … joer clar q no son voluntaries pero si estas evitant un gol haurà de ser penal no? Doncs és obvi q en aquest cas intercepta una centrada perillosa. Llavors q? les té junt al cos? Torno a reconèixer q està al límit, pero es veu bastant clar q quan li colpeja la pilota al braç ja està bastant per radera del cos. O sigui q enganxades al cos no les tenia pas. En tot cas suelta pel voltant … Realment és molt interpretable però m’agradaria q penséssim quan salta Puyol a interceptar una centrada. Sempre sagafa les mans per radera. Cap dubte de q les té enganxades. En fin … q sé q fa rabia q et pitin un penal així en contra … pero reglament en mà és penal.

Seguimos … el gol de l’Espanyol. Segurament el més unànim de que és falta. Doncs jo ni en directe ni en la primera repetició vaig veure la falta. Per tant una primera comprensió a que l’àrbitre se la mengi. Algún perico diu q primer li fa Puyol la falta a Luis Garcia … res. Cert q surt una mica rebotat de tocarse amb puyol … pero no es pas penal i quan arriba a Valdés treu el colze q és amb el q li fa el la falta. Vaja q no es pot dir q li faci la falta sense voler per inèrcia de sortir empentat de Puyol. I per cert q aquest gol realment es la decidió q condiciona més tot el partit pel meu gust. Vaja que el crec més determinant inclús que l’expulsió. I per tant q en igualtat de errades fins i tot tindria més raó a queixar-se el Barça en jugades puntuals. Pero vaja això està clar q és totalment subjectiu.

Anem a la expulsió. Sento dir q no vaig veure la primera groga. Pero el q tinc molt clar és q la segona és groga. Sap greu novament pq es una mica moralment injusta … Nené només es protegeix … però no pots saltar amb els braços oberts … niu de òsties sense voler importants. Tarjeta de llibre … No entro en opinar allò de que una segona groga sempre ha de ser més clara i tal. Q si la expulsió és rigurosa … Tot el que volgueu. Pero reglament en mà es targeta. El q no sé és si en algun altre salt algún jugador del Barça havia fet el mateix i no se l’hi havia pitat … no ho vaig veure. El q sí q també vull aclarar és q Sergio Busquets salta amb el colze endavant un cop veient q laltra ja té el braç obert. Vaja q té l’excusa de protegir-se q ve de sota. Vaja q serà tot lo rigurosa q vulguis … però reglament en mà … es lo q hay.

Doncs crec q ja no em deixo res. Total q potser la sensació general a l’hora d’aplicar un criteri era que l’arbitre havia afavorit al Barça , però agafant les decisions clau, segons el meu criteri fins i tot va perjudicar al Barça. Q complicat és el futbol …

Espero a la propera vegada parlar de l’aspecte purament futbolístic del Barça …
Aquest any m’ensumo q potser no podem capgirar la tendencia a la Lliga i la tornem a prerdre. El coi de Madrid segueix tenint alguna cosa que ens falta. Molt complicat d’explicar … però fàcil de veure.
Ara bé … ojo a la Champions … Me da q invertirem tendències passades i nosaltres els amargarem el títol de Lliga donant la sorpresa amb la tercera Champions. Pq estarem d’acord que guanyarla aquest any seria una sorpresa no?

En fin … espero comentaris a discreció.

Força Barça gent.

Eto’o i la necessitat de ‘foc nou’

Acaba de començar la temporada amb la primera costellada a Escòcia (6-0 i per a mi típic partit del que no pots treure cap opinió de res) i no sé si es el cafè de despres de la migdiada q a la nit no em deixa dormir o la mala llet després d’escoltar el ‘Tu diràs’ de cada nit, però no puc dormir.

Vaig al gra. Perquè ara no hem de comptar amb Eto’o ni que no tingui mercat? Sembla que sigui un apestat. Sembla que hagi de ser una mala influència al vestuari com ho eren Ronaldinho o Deco. Que pel bé del vestuari ens l’haguem de treure de sobre. Parlem d’un vestuari de futbol? Parlem-ne.

Hi ha vaques sagrades a un vestuari? Evident. Hi ha líders naturals? Evident. Són aquests els que ténen un pes més gran i els que influeixen en els demés? Evident. I que pinta Samuel Eto’o en aquesta lectura de un vestuari? Res. El senyor Eto’o es un cas extremadament semblant al de la època del Dream Team amb Hristo Stoichkov. Diria que casos clavats. Uns cracks al terreny de joc. Una aportació de caràcter i temperament necessari per l’equip al terreny de joc … pero incontrolat a fora. El jugador perfecte per la premsa. Cada dos per tres deia alguna barbaritat (políticament incorrecte) ideals per a les portades dels diaris. Evidentment tot plegat el feia un crack mediàtic. Ara bé: era Stoichkov un pes pesant del vestuari? Para nada. I us ho diu un servidor que encara ara reconeix a Stoichkov com el seu ídol de sempre. Pero al vestuari els que manaven i tenien influència en els demés eren els Baqueros, Koemans, Amors i companyia. Si el senyor Stoichkov deia algo tothom li deia si si chato, palmadeta a la esquena i a córrer. Amb Eto’o estic segur q passa el mateix. Els jugadors se n’enfoten de Eto’o constantment. La imatge del pes de Eto’o al vestuari queda reflectida amb una anècdota que em va explicar el Joan. Un dia arriba Eto’o al vestuari i estan uns quants fent rotllana mirant un mòbil d’un dells. Oh que guapo és, mira lo q tiene, q si tal q si qual. Un ‘cebo’ simple per a que el nen malcriat pels diners arribi tot encuriosit i caigui a la trampa que li estan montant per un mòbil que segurament no té res d’especial. Al dia següent arriba Eto’o presumint amb aquell mòbil que ja s’havia comprat, amb el ‘descojone’ general de tots.

I que vull dir amb tot això? Doncs que el que es porta dient als mitjans desde fa any i mig després de la rajada de Vilafranca son toteries que no reflecteixen la realitat. Desde aquell dia Eto’o es un dinamitador de vestuari. Quanta tonteria! Un dinamitador es algú q té dinamita. Per sort Eto’o només la té a dins el camp. Que és un bocasses? Evident. Que els problemes s’han de parlar al vestuari? Evident. Però quina influència té això en els demés? Cap ni una. Segur que aquell dia el senyor Puyol, Xavi i companyia es trucaven enfotent-sen: como la ha liado Samu no? jajaja. Al dia següent: va Samu dinos q no querías decir eso i que no existe ningún problema con nadie. L’altra: no, me han interpretado mal, bla bla bla. Venga, (palamadeta a la esquena i a córrer) no passa nada. Ja se li passarà l’emprenyada. Estic segur q en comptes del Eto’o, arriva a ser l’Iniesta per exemple el que diu allò, i el mateix dia el senyor Puyol i companyia agafen el cotxe i es planten a casa d’ell a aclarir les coses. Òstia q passa? Quin problema tens? Pq has dit això? bla bla bla.

Eto’o NO és cap problema per el vestuari. N’estic segur. En tot cas pot perjudicar al club mediaticament. Pero pel funcionament de l’equip estic segur que hi té una influència psicològica nula.

Deixem doncs de posar a Eto’o al club dels apestats. Entenc que es vulgui començar una etapa nova. Però primer de tot, una etapa nova comença amb un canvi d’hàbits d’entrenament, de filosofia, i de responsabilitat en qui mana. Això ja ho tenim: Josep Guardiola. I en segón lloc amb una renovació d’aquells jugadors q poden ser una influència negativa a l’hora del treball diari. Que poden ser un obstacle per superar els errors del passat. Tenint en compte doncs el que penso de la influència q pot tenir Eto’o, i que Deco i Ronaldinho ja estan fora, perquè collons ens hem de treure a Eto’o de sobre? Perquè no pot ser Eto’o una peça important del nou Barça de Guardiola ???

Doncs aqui hi ha 3 aspectes més a ser considerats.

El primer és el suposat divorci amb l’afició del camp nou. No vull entrar en detall perque al final més que un article escriuré una enciclopedia. Però si algo tinc clar com a soci del Barça, i sent declaradament anti-soci del Barça, és que tant ràpid seria aclamat novament amb un parell de bons partits, com xiulat va ser-ho per unes eternes declaracions de bocasses, i una suposada acció per borrar-se del partit del Bernabeu. I dic lo de suposada perque crec que és molt delicat afirmar que és volgués borrar. Sincerament no crec que ho fés a consciència. I en tot cas ningú ho podrà saber mai del cert amenys q ell ho reconegui. I crec que en aquest cas se li hauria de donar el benefici del dubte. I fins que no es demostri el contrari tothom és innocent. Però independentment d’això, tothom pot ser perdonat. I si corres com un negre per defensar uns colors … la gent no necessita gaire més per tornar a estimar-te.

Així doncs a mi només em preocupen els altres dos. Un, la opinió de Guardiola de tot plegat. És a dir, si creu o no que Eto’o pugui aportar positivament al seu projecte. ‘No compto amb Eto’o, Ronaldinho i Deco’. Crec que des que Guardiola va dir això, se n’està extraient algo q no hi és en aquestes paraules. Q no els vulgui. Especialment en el cas d’Eto’o. Quan el Barça decideix fer foc nou és més una qüestió política que res. De fet si Ronaldinho i Deco penquessin tot el que els faria treballar Guardiola es molt possible que encara poguessin aportar coses. Pero encara és més evident que tot el que poguessin aportar ja no seria el mateix que en el passat, i per tant haurien d’acceptar un rol diferent (passema ser un més) i que incomodaria a tot un vestuari. Pq? Doncs perque ells sí que ténen un pes en aquest. Per tant la millor solució era una venta. Ara bé, en el cas de Eto’o la cosa canvia. Potser també sigui un jugador que pel seu bé rendiria millor ja en un nou projecte en un altre equip. Pero i si el Barça no rep ofertes que realment valguin la pena? Creieu que el Pep no el vol? Que realment seria ‘un més’ com a eufemisme de chupar banqueta o grada i no tenir oportunitats? Doncs aqui està el meu dubte. Pero vull pensar q no és així. Que guardiola pensa que és substituible? D’acord. Pero que pensa que és aprofitable? També. Que Guardiola i Eto’o es poden entendre perfectament, i que si no arriba una oferta al nivell dels millors 9’s del mercat internacional, hem d’aconseguir que Eto’o es motivi amb el nou projecte. I no hi ha dubte que per entrega i dedicació no serà. I que pertant, la decisió de Guardiola acabaria sent purament futbolística. O sigui: poso o no poso a Eto’o perque m’aporta més o menys que Henry, Bojan …

Així doncs, si es cumpleix aquesta intuició que tinc de que Guardiola no el rebutja pas, la segona, i la que hauria de ser la única preocupació a tenir en compte, és la purament futbolística. Tornarà a ser el d’abans?
Tornarà a tenir aquella punta de velocitat i explosivitat que el van fer el millor al seu lloc ? (almenys per al Barça). Li afectarà la edat i/o la lesió de genoll? Aquest hauria de ser el factor que faci decidir-nos a vendrel o no. Si ens podria fer o no 30 gols per temporada.

Senyor ENTORN:
Si algú sap del cert que Eto’o és realment una bomba al vestuari, que m’ho digui.
Si algú sap del cert que Guardiola no el vol ni en pintura, que m’ho digui.

Sino, deixem de dir tonteries! Motivem al senyor Eto’o per a que ens ajudi en aquesta nova etapa.
Que no és cap apestat!

Manchester United 1-0 F.C. Barcelona

Ahir poso el Chelsea-Liverpool de tornada i el primer que veig és una simple acció de Gerrard al mig del camp que em deixa marcat. Tenint la pilota controlada i amb el corresponent tiu davant seu enganxat impedint-li avançar decideix donarli al costat a un company que baixava per la banda per donar-li sortida. Només fer la passada, res 2 o 3 metres al costat en horitzontal, el tiu surt disparat endavant superant el seu marcador per rebre una teorica paret. Surt fent un petit sprint amb una fe i una velocitat, que amb la seva alçada encara té més mèrit. La pilota no li va arribar, pero és que d’haver-la rebut simplement hagués superat la línia de mitjos! S’hagués trobat encara amb tota la línia de defenses del Chelsea. Però és igual, ell sabia que llavors algun company li hagués donat la mateixa opció o s’haguéssin intercanviat els papers.

És molt trist que comenci amb aquest detall d’un partit per explicar les meves sensacions amb el Barça després del partit més important de la temporada. Quin cony de mentalitat es deu haver anat creant al vestuari del Barça per haver deixat de jugar a futbol per jugar a handbol!

El putu entorn té la mania de no analitzar mai el que ha passat després d’un partit decisiu de final de temporada. Tan si es perd com si es guanya. Vam ser incapaços d’adonar-nos del que ens estava cridant a la orella la final de París. I sembla que ara estem fent una cosa semblant. Precisament jo no vull caure en l’error d’iniciar el Post de conclusions de temporada i foc nou per l’any que ve sense haver analitzat primer l’últim gran partit de la temporada. I si parlem del ManU-Barça, estic segur que surtiran algunes de les respostes pel que hauria de ser el futur.

Fot molta ràbia que per una vegada que vull ser positiu amb que l’error principal del partit d’anada es solucionaria, m’ho hagi de menjar amb patates i el partit torni a ser un calc del de l’anada. El Barça va tornar a controlar la pilota i fins i tot el partit diria. El Barça va conseguir en certes fases tornar a fotre el ManU al seu camp completament. El Barça va aconseguir amb el seu joc que el ManU arribés ben poc i creés menys perill del que jo m’esperava. Fins i tot el gol bé d’un error puntual de Zambrota i en una jugada que no hauria d’haver passat mai. Era una puta contra. Al Post de la prèvia vaig voler deixar ben clar el que no havia de passar. Tenir més que ells el control de la pilota: primer remei defensiu. Evitar com fós un partit d’anada i tornada, tallant amb faltes i línies ben juntetes: segon. Doncs realment en les poques jugades que no vam poder cumplir lo segon, molt cruel per cert, rebuig tonto i on hauria d’haver estat Xavi o Deco apareix el senyor Scholes. La Champions li devia una final a Paul Scholes.
He dit ‘en les poques jugades que no ho vam cumplir’ pq realment la sortida del Barça va ser intachable. No recordava ja el Barça recuperant més pilotes sueltes que el rival. Fins i tot Xavi semblava a tot arreu. Però ens vam precipitar arrancant atacs en alguna d’aquestes pilotes en tierra de nadie, i en una de les pèrdues ens la van fotre ells. Ells ténen més gol que nosaltres, d’aqui a que defensés que un partit d’anada i tornada amb ocasions a banda i banda ens perjudicava. En la majoria de partits del Barça, això crec q ens beneficia. Tot el q no sigui trobar-se l’autobús de l’equip rival montat és bò. Però a Old Trafford precisament no.

Quina és la gran conclusió a partir del gol? Doncs la que he volgut transmetre amb l’exemple de la jugada de Gerrard. Ni un putu moviment cap a porteria sense la pilota. Bueno sí, el dels laterals, q són els únics pobres q foten metres sense pilota. Simplement per donar més opcions a l’equip. Una cosa que els cracks que tenim al davant semblen no entendre. Tot Déu estàtic. Rebo la pilota, i llavors sí busco aqui o corro allà. Pero els demés s’ho miren. Quan aquest es cansa i li dóna a un dels que s’ho mirava, intercanvi de papers. Desesperant. Especialment desesperant quan aquesta actitud ja no és ‘falta d’actitud’ sino més aviat és conceptual futbolisticament parlant. Seguim amb el ’síndrome de la pilota al peu’. I aquest cop els meus pals van especialment per Eto’o i per Messi. Henry? Bueno suposo que una mica també, però és que Henry ja era això. Per mi és demanar-li massa ja.
Evidentment els pals a Eto’o i Messi no són per falta d’entrega, que de km ja en van fer … sino pel que ja he dit. Especialment el cas de Messi. Com el Joan comentava li haurem de canviar el xip. Em crea una impotència veure q el tiu, tot i les lesions, segueix tenint un punt d’explosivitat que no té ningú, que segueix sent superior a tothom en l’1 contra 1 i a sobre amb molt poc espai necessari, i que va ser incapaç d’aprofitar-ho per fer mal al ManU. Ahir llegeixo a més d’un diari un article titulat: Messi le gana la partida Cristiano Ronaldo. Per l’amor de Déu! Espero que a Anglaterra no ho hagin vist pq serem la riota de tot el país. Evidentment Messi va demostrar estar més en forma que Cristiano Ronaldo que comença a notar em sembla a mi els km que porta a les cames aquesta temporada. Per cert la més brutal que recordo a Europa d’un jugador desde la primera de Ronaldinho al Barça. Però el senyor Messi: molt potencial i poca productivitat. I si amés tenim en compte que la productivitat era el Barça el que la necessitava i no pas el ManU que anava guanyant, realment el títol de l’article és per matar l’autor. La única jugada que recordo dir: ‘ara Messi cony, això és’, vaig acabar de mala lluna pq va ser Eto’o qui la va tirar per terra. Una entrada pel centre de l’atac de Messi a la contra (ja ben entrada la segona part), on en plena carrera decideix donar-li a Eto’o, fent de boia amb els centrals, esperant una paret molt clara. És cert q no era fàcil fer-ho de primeres pq els dos centrals tapaven bé. Però és d’aquells casos que s’havia d’intentar. De sortir bé Messi s’hagués quedat sol amb el porter. Però sobretot era una jugada per establir un nexe entre dos jugadors que necessitem com l’aigua i que ténen una alarmant falta d’entesa o de recolzament mutu. Em va fer molt mal la jugada.
I aprofito per canviar d’individu. Q passa amb Eto’o? Al marge de la jugada, i com en el cas de Messi, molt d’esforç i poc d’aquest destinat a ajudar realment a l’equip amb el que necessita. I tot això amb un Rijkaard assegut a la banqueta incapaç de veure-ho. De fet no avui, sino durant els 5 anys q porta a can Barça. Ha estat incapaç de solucionar ni un sol problema de jugadors de comportament tàctic o de joc. Si funciona fantàstic, i sino pongo a otro, tard i malament.

Dit tot això vull fer un últim comentari del partit sobre un jugador que ha estat absolutament clau en l’èxit passat d’aquest equip i que sembla que en aquestes semifinals ha tornat a treure el cap per la meva sorpresa després de dos anys: Deco. Realment va tornar a ser un jugador important i jerárquic. No estar amb aquell punt de gràcia a nivell físic com el primer any i mig. Però realment va tornar a fer feina. Jo no sé si es que realment s’ha tornat a entrenar com un futbolista o quina es la explicació. Però a mi em sembla una notícia excel·lent per a que aquest jugador torni a tenir mercat. Per a mi no és justificable el que ha fet aquest senyor els últims dos anys, i com en el cas de Ronaldinho, serà bò per ambdues parts que comenci una nova etapa. A més futbolísticament crec que no era exactament el prototip de jugador que necessitava aquest Barça. Però tot això ja parlaré en següents posts.

En aquest només acabar comentant el titular que deixa aquesta eliminatòria: El Barça eliminat per ser incapaç de fer un gol en 180 minuts. Q passa q no tenim gol? Messi va començar la temporada sent pichichi, Eto’o arribava a l’eliminatoria a gol per partit després de les lesions durant la temporada … No serà tampoc pq no tinguem passadors. Llavors pq collons no es creen ocasions si tenim el control de la pilota durant la major part del partit? No serà per falta de capacitat de desbordament en l’u contra u tenint a Messi … I en els moments decisius com en aquesta eliminatoria no falta ni entrega. Després de començar l’any amb record defensiu i amb Valdés com a claríssim Zamora, i en el moment més important de la temporada rebent només un gol amb 180 minuts amb tot un Manchester United, no serà pq no tinguem un equip sense capacitat defensiva no? Doncs busquem les respostes del perquè l’any q es ténen no se quants ‘fantàstics’ al davant l’equip s’estrella precisament per no fer gols.

Visca el Barça i Visca Catalunya

Barça 0-0 ManU, if (Old Trafford>=empat) then Moscú!

Perdoneu la fricada informàtica del títol, però és que afortunadament no s’ha complert el pronòstic negatiu i volia deixar clar de la manera més clara que només estem a 1 sol partit de una final de Champions! A Old Trafford es decidirà tot i m’atreveixo a dir que un 0-0 és el resultat menys decisiu per una eliminatoria. O sigui el que deixa la tornada amb el futur més incert.

En primer lloc m’agradaria deixar constància de que, com bé vaig suposar en la prèvia, el Camp Nou es va volcar amb l’equip els 90 minuts. Així doncs vull felicitar al soci del Barça per una vegada a la vida i ‘mal q me pese’. No m’amago de ser-ne un detractor com vaig deixar clar al primer article, però men alegro q puntualment les coses canviïn. Ara que ben mirat, si no s’anima a l’equip a unes semis de Champions, ja em direu quan no? A més després de 2 anys de frustracions les ganes de tornar a ser els millors afloren.
Per cert quin nivell tan baix el de l’afició del ManU que va venir. No sé si seria per la cervesa que portaven a sobre pero res a veure amb la de tants i tants equips que han passat per la tercera graderia del Camp Nou.

A l’article de la prèvia del partit d’anada no em vaig mullar gaire, realment creia que podia passar de tot, però lo poc que ho vaig fer va ser força encertat. Vam dominar el ManU i vam ser incapaços de guanyar-los. De fet el control del joc va ser absolut i reconec que no m’ho esperava. I la visió del ManU tancat al seu camp és el que dóna peu al debat després del partit d’anada: El ManU va sortir a tancar-se o va ser el Barça el que els va obligar a fer-ho?

Jo crec que una mica de tot hi deuria haver, però vull donar-li més culpa al joc del Barça. Per molt compromís que tinguin les estrelles del ManU (per treures el barret com es sacrifiquen per l’equip), no crec que un 11 amb la capacitat ofensiva del que va sortir al Camp Nou renunciï per voluntat pròpia a un futbol ofensiu. I la lectura ha de ser: joder 90 minuts amb el ManU al seu camp i ni un puto gol? Jo crec que no. Vull ser positiu per una vegada. És una realitat que portem 3 partits seguits sense un sol gol al Camp Nou. Realment és molt fort. Ni vull saber els anys que deu fer que no passava. Però el partit és a Old Trafford, espais!, i torno a dir: és un sol partit!

Rijkaard va optar acertadament pel meu gust a treure 4 mitjos més Eto’o i Messi. Evidentment no a modificar l’esquema inicial de 4-3-3 però sí que acava agraïnt el mig del camp que una de les ales sigui un Iniesta. Fins i tot he de reconèixer que Deco va fer un treball important (jo hagués posat a Gudjohnsen). Però un partit on l’equip rival té la pólvora del ManU, és vital tenir-lo controlat al mig del camp. El perill era que el Barça perdés pilotes al mig del camp jugant a Handbol i per tant que es quedés en calces. Però els jugadors van sortir amb la mentalització que requereix unes semis de Champions i l’actitud va ser defensivament molt bona. Faltes quan toquen, i puteria necessària en general. Aquí es va notar positivament el senyor Deco. Almenys fins que va aguantar. Però el fet que el joc es disputés en molt pocs metres beneficia clarament a un tiu que està a anys llum físicament del que era. Tinc por que per poc que sigui obert el partit a Old Trafford a Deco ni el veiem. Ara bé, que tot el que pugui aportar de positiu, com en el cas de Ronaldinho amb la xilena al Calderón: més mercat per treuren profit. No tinc esperances de que torni a aportar res decisiu aquest home.

Que va passar al davant?

Home d’entrada s’ha de dir que crear ocasions amb 9 tius aferrats al radera no es fàcil. Però realment no es van fer les coses bé. I el problema va tornar a ser el de quasi sempre: ni una sola desmarcada al davant buscant l’esquena de la defensa. Com m’agrada dir a mi: el síndrome de voler la pilota al peu. Amb un rival tancat al radera això és especialment difícil pel centre, i més encara amb un mig del camp no arribador com el que tenim, que fa que Eto’o tingui practicament tota la responsabilitat. Però no és gaire justificable en el cas de les bandes. I més encara no ocupar-les per a qui li correspon, o sigui Messi. Per mi va ser el gran culpable de la poca capacitat de desbordar del joc del Barça pel meu gust. Però per una vegada sembla que aquesta actitud equivocada sembla tenir més justificació que mai. El tiu jugava amb males vibracions físiques i va preferir fer de Ronaldinho rebent al peu i buscant ell la passada que no pas desbordar amb la seva explosivitat. Bueno, llavors les culpes s’han de repartir entre ell i Rijkaard (per variar), per no parlar-ho i adonar-se’n abans. Però no demanaré impossibles. Em donc per satisfet amb que Messi demanés el canvi força aviat.

Considero el 0-0 com a positiu, el Barça va conseguir fer un partit molt bò defensivament (penalt tonto apart) gràcies a tenir la pilota durant tot el partit. I amb això m’introdueixo a Old Trafford. Tinc claríssim que si al Barça se li ocurreix fer de ManU a l’anada té molt poques possibilitats de sortir viu. La veritat és que si ens classifiquem ho farem a lo gran. Tenir la pilota durant diverses fases del partit serà vital. I ja assumeixo que fer-ho tot el partit com a l’anada és impossible. Però un partit d’anada i tornada, ocasions aquí i ocasions allà, és un suicidi. Només cal veure els gols q ha fet cadascú aquesta temporada.
És molt important ajudar-se entre les línies i estar ben juntets quan ells tinguin la pilota. Especialment a les bandes. Dependrà de com juguem exactament, però com deixem a Zambrota i Abidal solets … estem morts. Ells a casa pugen per banda com bojos, tan arriben els laterals com cauen els davanters. Sempre ténen la opció, i jugant-se una final de Champions a casa … seràn incansables. És molt important que el q jugui de 9 busqui les esquenes del lateral que pugi. I no pas l’extrem, q és el q hauria d’ajudar al lateral. A no ser que en defensa realment juguem un 4-4-2 i llavors Messi i Eto’o tinguin més llibertat. Però q busquin aquest cop sí moviments sense pilota en profunditat per l’amor de Déu!

El que en aquests casos afortunadament no cal dir és que com no tinguem la mateixa actitud que ells estem morts. Ja s’ha vist amb l’anada que en grans cites sí que espavilen.

En definitiva. Q torno a dir quasibé el mateix que a l’anada. Lo normal és que ens guanyin. Però el Barça té potencial per sortir-se’n. Sí es fan les coses com s’han de fer el Barça pot tenir més ocasions clares que el rival. Que no arribades … que ells en tindran moltes. Assumint per tant que tots dos arribin a la seva manera a porteria: de la eficàcia del Barça cara a porta i dels errors de marcatge en defensa en pilotes aèrees dependrà si anem a Moscou o no.

Força Barça i Visca Catalunya

Arriba St Jordi, arriba el ManU

Bueno bueno bueno. Estreno el meu Blog d’actualitat en un moment extrany del Barcelonisme. Arriba el partit més important de la temporada, un partit que en circunstancies normals seria històric. Una semifinal de Champions contra el ManU !!! Bé de fet ho serà d’històric. Pero enlloc de estar tots deleitosos de convertir-nos novament en els millors d’Europa, estem simplement amb l’esperança de que el nostre equip ens demostri que tenim potencial per ser-ho. O sigui, estem a semifinals de Champions i enlloc de ser el penúltim pàs per ser campions, el que és és la última oportunitat de l’equip per poder-nos convèncer de que ho podem ser. Aquesta situació no és nova però a mi em treu de polleguera. Fa uns anys vam tenir amb el València aquesta mateixa situació. Estàvem a un claríssim final del cicle Van Gaal i a només un sol pas de ser a una final de Champions havent fet una tristíssima lliga, que és la competició que per mi ha de marcar la satisfacció de una temporada. Llavors va passar el q havia de passar i el València ens va passar per sobre. Avui estem igual en el sentit que ja hem fet una Lliga prou trista com per convèncer a tothom que sàpiga una mica de futbol (perdoneu la pedanteria) que s’ha acabat un cicle. Però collons, és que estem a SEMIS de CHAMPIONS!!!

La primera conclusió que hauríem de treure de tot això és que la Champions no és un salvador de temporada. Si ara guanyem la Champions ens curarà les ferides de tota la temporada? NO, bé almenys per a mi. Però no vull discutir avui això.

El que és segur és que per a mi on es demostra qui ha estat el millor és amb els resultats (sempre hi ha alguna excepció molt puntual). I això ho dic perque partint de la base que el ManU és fins el dia d’avui infinitament superior al Barça, on ha de demostrar-ho és dimecres al Camp Nou, i la setmana q ve a Old Trafford. O sigui que el Barça, amb sort (n’ha tingut moltíssima amb els rivals que ens han tocat) però encara és a temps a ser el millor d’Europa. I lo més fort és que tenim potencial per fer-ho. Aquest equip no és el q tenia Van Gaal aquell any de les semis amb el Valencia, o ni de conya el q tenia Antic l’any q també ens vam estrellar amb impotència. Aquest equip en condicions normals hauria d’haver guanyat la lliga ja a aquestes alçades. I a un partit encara hauria de ser capaç de demostrar que pot ser el millor. La història és al revés del que hem estat acostumats desde els anys 90. Ara no som els que anem de gallitos i ens emportem la hòstia, sino q hauríem d ser els derrotats pels gallitos i som els que encara podem canviar la història que tan ens agrada escriure abans d’hora en aquest putu país.

Estic realment preparat per tots els escenaris. Una derrota sense discusió que deixi les coses tan com són ara mateix. Una victòria d’un equip que ens demostri que ben dirigit té potencial per guanyar a qualsevol de manera regular. O un cas més intermig i potser més frustrant, que aposto per a que serà el que passarà: Inici ilusionant de partit, ui q bé q juguem, ui que superiors que som, i empat final. Amb posterior derrota clara a Old Trafford. I és que tenim una cultura de futbol destinada a guanyar algo important només quan som realment superiors al rival. El futbol és un esport on conten els gols i no la possessió. Però bé aquest és un altre debat.

La veritat és que arribo dimecres ilusionat. Ilusionat pq crec q els senyor Messi és molt conscient de que no valen preciocismes tal com està l’equip. Ilusionat pq Eto’o encara ho té més clar i entre tots dos poden fer més mal que mai. Ilusionat pq l’equip ja ha tocat fons i sap que és la última oportunitat, i les circunstancies fan que tinguem millors algunes de les peces que en la resta de temporada. Però sobretot ilusionat pq crec que no tenim res a perdre i molt a guanyar. En tot cas el que més em preocupa és q tot el món vegi com el putu soci del Barça agafa el diari de manera lamentable al final del partit per abroncar a no sap qui. Em preocupa fer el ridícul de manera social. He vist als últims partits els guiris q van al Camp Nou enfotres de la ‘mocadorada’. I això sí q em fotria mooooolta ràbia. Però suposo que dimecres anirem tots al camp a animar de manera incondicional a l’equip. O això espero. Pq la paciència amb el putu soci del Barça té un límit, i m’hi estic acostant.

Per acabar vull remarcar el meu gran objectiu d’aquest post. Deixar claríssim que passi el que passi d’aqui a final de temporada, el Barça necessita un canvi de cicle. I Contudent. Encara q a l’hora de la veritat ‘contundent’ només vulgui dir un canvi d’entrenador i dos o 3 peces clau del vestuari que tots coneixem i que han marcat una època trionfadora (massa curta) però pels qui ja ha passat el seu moment. I és q tenim un canvi generacional fantàstic i guanyar una Champions en ple canvi podria marcar per bé o per malament el futur inmediat depenent de com s’acava gestionant aquest.

Visca el Barça i Visca Catalunya

PD: I que jugui Silvinho dimecres per l’amor de déu!