Llegamos el martes de Lanzarote después de 3 dias maravillosos de stage. El objetivo era claro … intensivo en natación i sobretodo bici … donde mis limitaciones son mas que evidentes.
Después de dos primeros dias en los que sufrí mas que disfruté en la bici … el tercero fue de muy buenas sensaciones. De ser barrido por Xavi los dos primeros dias … a superarle en el tercero. Eso quería decir 2 cosas: que yo había llegado bien a Lanzarote para absorber la carga de entreno y esto había hecho que los dos primeros dias me pusieran mas fuerte para el tercero … i obviamente que a Xavi, q sale de una lesión, le había pasado al contrario … i la frescura de los dos primeros dias, en los que mostró sus posibilidades en bici, contrastó con que los km le habían pasado factura para el tercero.
Pero dejando al margen mi comparativa inevitable con mi compi de batallas, era evidente que el trabajo en Lanzarote me había puesto mucho mas fuerte. Solo había la duda de si el descanso que podía hacer hasta el domingo sería suficiente para estar a tope para el duatlón.
Entrené solo el jueves que había entreno de running de grupo. La verdad es q no me notaba excesivamente cansado, así q le pedí a Fabri de hacer algunas series de media distancia para tantear como estaba. Hasta el domingo aun habría tiempo para descansar pensaba. Me sugirió dos series de 1500 … distancia q ciertamente nunca me ha ido demasiado bien. Las hice solo sin referencia i me salieron sobre los 4:50 teniendo mejores sensaciones de lo q pensaba. Esto es hacerlas a 3:14 el mil … i no vi tan lejos poder aguantar un 3 mil, o incluso un 5 mil a 3:30 …  que sin haber trabajado demasiado el running los ultimos meses me deja muy buenas sensaciones.

La verdad es q venía motivadísimo para Igualada y supe hacer bondad tanto viernes noche como sábado aguantando tentaciones.
El sábado fui a comprarme pedales para hacer los duatlones con zapatillas de running. Aparte d q aún no se hacer bien las transiciones (bàsicamente el subirme a la bici con automáticas) siempre he tenido la sensación de que en un duatlón sprint, donde sales i terminas corriendo, i por tanto haces doble cambio de zapatillas i haces la transición descalzo, los pedales automáticos no son tan importantes para hacer 20 km. En mi caso especialmente pq aparte de perder mucho tiempo subiendome a la bici, las automàticas me van un pelín grandes … y cuando tiro para arriba el pedal tengo la sensación que pierdo impulso pq me baila el pie dentro. Esto último ni se lo había dicho a Fabri (el míster) pero el mismo fue quien me sugerió en Lanzarote hacer los duatlones sin automáticas. Allí había coincidido que no tenian pedales para mis calas y tuve que ir los tres dias con pedales normales pero con cubre-zapatilla … y descubrí que si la zapatilla está bien cogida la verdad no hay gandes diferencias … al menos para pruebas cortas.
Pero después de toda la teoria … vino la practica … i una vez comprados i confirmado un perfecto acople con mi bamba …  vino el bajón. NO hubo manera de sacar los pedales automáticos. Estan soldadísimos con la bici i ni a martillazos en la llave hubo manera de girar un milímetro. Veremos si es capaz el mecànico con alguna herramienta que yo no tengo pero pinta mal. I desde luego para hoy la posiblidad estaba descartada. Así que me tocaba utilizar automáticas y sigo sin haber practicado la subida a la bici que es lo complicado. En Reus opté por dejarlas enganchadas en el pedal como debe ser … pero fue un fiasco. Así que intenté mirar videos por la noche de como subirme como dios manda. Conseguí tener clara la teoria … pero como ya presuponia hoy no salió bien. Una de las claves es atar con una goma la zapatilla con la bici de manera que te quedan las zapatillas listas para subirte i poner el pie encima. Pero hoy cuando llegué a Boxes (tarde como siempre) lo intenté i goma era demasiado vieja o floja i se me rompió intentando atarla … no tenia fuerza para aguantar la zapatilla … así que volvíamos a la situación de Reus. Zapatillas en los pedales pero sueltas … i en Reus se me cayó una en la transición!

Bueno vamos al grano. Esta mañana hemos llegado tarde como siempre (15 min por mi culpa … mas 15 o 20 mas por falta de previsión …) pero con lo del adelanto de la hora estaba mas o menos justificado … almenos he podido dormir unas 6 horitas … así que descansado venía. Pero lo demás no acompañaba … sin tiempo para calentar demasiado … i sin tiempo para evacuar … i qué necesario es!
Entre pitos i flautas me había desmotivado bastante. Además venía otra cosa que me preocupaba bastante … la salida. Tocaban dos vueltas a la pista de atletismo … i con 450 participantes … a ver como lo hacías para no perder ya una vida con los primeros. En la colocación acostumbra a haber un cierto respeto jerárquico … la élite no tiene problemas para salir a primera fila … de igual manera que los del club organizador, esta vez los del CAI … con mi amigo Dani Segura (otro de la facultad) a la cabeza. Después se va poniendo la gente con un cierto orden de calidad … cosa que no sucede demasiado en ciertas cursas populares … ni con cajones! Pero vamos está claro que el descaro o suerte q tengas para ponerte mas o menos adelante es un factor nada despreciable en estas pruebas … como pasa con las transiciones. Hoy no me he puesto mal del todo. Calculo q sobre las 2/5 partes del pelotón. I la verdad es q desde el pistoletazo he sabido adelantar con cierta fluidez i lucidez, ya q practicamente he hecho las curvas por el interior, i he salido de la pista de atletismo no muy lejos de los primeros.
Fabri me dice que tengo q salir flechado en los duatlones e intentar llegar con los primeros … pero yo soy incapaz. Si algo me define corriendo es regularidad de ritmo … tanto en los entrenos como en competición … i este autocontrol inconsciente casi siempre hace que vaya a un ritmo en el q me siento cómodo. Muchas veces me pregunto si es bueno pq el ritmo que cojo, q para este caso era para 6 km, a veces tengo las sensación q lo podria aguantar durante mas tiempo. Supongo q eso explica q tenga muy buena marca en media maratón i en cambio en distancias de medio fondo no. Sea como fuere ese ritmo constante va siendo mas fuerte cuanto mas entrenado estoy. Hoy tenía muy cargados los isquios de la derecha (confirmación de que la recuperación de Lanzarote o del entreno del jueves no había sido completa) pero aun así he puesto mi marcheta i rápidamente me he dado cuenta q era bastante mejor que la de Reus.  Me suele pasar que no me adelanta casi nadie a media prueba. Es decir, una vez posicionado en el primer kilometro, mi ritmo constante sin salir a tope hace que sea yo quien poco a poco voy absorviendo gente q sí va de mas a menos. Poco a poco pero voy adelantando posiciones. Con Xavi saliendo de la lesión hoy buscaba como referencia a mi colega Dani Segura. Sub-36 en el 10 mil i muy buen triatleta dentro del mundo amateur, va saliendo de una larga lesión i creía que era alcanzable hoy. Efectivamente, i después de no visualizarlo en el grupo delantero, lo he alcanzado antes de la mitad del recorrido de running. I tras un ratito de seguir su ritmo, lo he dejado un poco atràs casi sin darme cuenta. No he querido hacer grandes esfuerzos en la última parte del running pq no tenia justo delante a ningún grupito de gente i era muy consciente que el grupo con el que me pertocaría hacer la bici sería con la gente q venía detrás. Visto luego he entrado a boxes en el puesto 44. He hecho 22:44 del primer tramo de 6 km, 20 segundos por delante de Dani.

Y ha llegado el momento de la transición. Viendo videos me había dado cuenta q las zapatillas de running con gomas elásticas se quitan sin aflojar nada (novato total las otras veces) así que la primera parte de la transición no tiene secreto. Casco rapido mientras te quitas las bambas con los pies, i sales corriendo con la bici al lado. Pero aquí es cuando en Reus se me cayó la zapatilla al rodar sobre el pedal (sin el enganche con una goma q habría q poner) i tropezar con el suelo. Así que hoy iba muy pendiente de levantar la rueda trasera mientras la arrastraba si daba vueltas la zapatilla. Una vez salvada esta parte llegó el momento de saltar encima la bici … i como era de preveer fue horrible. Me he parado para poner bien un pie encima de la zapatilla i me ha costado mucho poner el otro. Por suerte hacía bajada el primer tramo i mientras intentaba poner el pie dentro de la automàtica almenos avanzaba algo. I justo en ese momento me ha pasado Dani gritándome venga Miki ponte a rueda. Así que como mínimo se puede concluir que he perdido 20 segundos en la transición (25 mas bien). Después de unos segundo mas para poner bien el otro pie he podido coger a Dani, al que ya lo acompañaba otro corredor, i hemos empezado a tirar como grupo. Rápidamente se nos han unido 2 o 3 mas. He hecho un relevo! Pero por suerte los q venían de atrás eran mas fuertes i me he dado cuenta q mi trabajo debía ser aguantar a cola. Efectivamente han ido llegando de atràs fàcilmente los primeros km pero nadie se ha ido solo i lo que ha sucedido es q el grupo ha ido tirando cada vez mas fuerte. Así que hemos empezado a engullir a corredores q iban por delante y gota a gota han ido cayendo algunos … mientras yo aguantaba! El circuito de bici era de una sola vuelta. Primera mitad de subida hasta St. Martí de Tous i vuelta de bajada. Eso significaba que si aguantaba al grupo en la subida ya lo tenía hecho … el grupo era cada vez mayor, íbamos como 15 o 20 antes de llegar a Tous, i eso significaba que la bajada seria solo ponerse a rueda i precaución!
Es curioso pq las sensaciones eran como las de la parte de running … no me notaba nada explosivo, como q me costaba peladear fuerte … pero en cambio estaba aguantando el ritmo del grupo que había acabado conmigo, cuando en Reus por ejemplo me pasaron como 4 grupos hasta q fui capaz de coger rueda.

En el tramo final a tous nos ha cruzado la élite (grupito de 5 con Godoy, Roger Roca i cia.) i muy cerca de ellos, justo en el empalme a la carretera para bajarla de vuelta, un grupito de unos 8 (que ha llegado medio minuto detràs a boxes he visto a posteriori). Eso significaba q todo el resto de corredores delanteros (unos 25 aprox) estaba muy cerca de nuestro grupo (el tiempo para dar la vuelta al pueblo). Hemos llegado arriba, primera curva … i para abajo a la segunda. Y aquí ha llegado el desastre. Obviamente con el suelo mojado (ha llovido mucho esta mañana) y yendo a la cola del grupo, no he percatado que la curva era peligrosa. Especialmente pq era el primer tramo que bajaba (aun dentro del pueblo) i te embalas sin darte cuenta. Esto i el no estar atento ha hecho q cuando he tocado el freno ya era tarde. No puedes despistarte ni un segundo en bici con la carretera mojada. En un segundo he pasado de estar tranquilísimo a ser consciente que me la pegaba. He visto como la trazada del de delante se me cruzaba … i al tocar yo el freno me ha patinado de inmediato la rueda de atràs. La verdad es q vuelvo a tener dudas de hasta que punto ayuda en mis caidas que mi bici sea una mierda. Que yo debo ser un desastre es evidente pero no veo normal q la bici sea tan inestable. En fin … que he tocado la rueda del de delante que se me cruzaba i me he preparado para la caída (es increible la de cosas que llegas a pensar en esas décimas de segundo). Afortunadamente no he tirado al otro pero yo he me he pegado un golpetazo directo de cadera cayendo a la derecha para pintar con mi piel el asfalto en los siguientes instantes cual patinador deslizandose por el hielo. Me he dado cuenta de inmediato que no era una caida de subirse a la bici corriendo para no perder el tren. Todo el gozo había terminado instantáneamente. El dolor del golpe en el costado era tan fuerte que no me podía levantar. Pero no se si era mas patética mi imagen o la de la chicha organizadora palplantada delante mio en la curva que no movía un dedo. Lo primero q ha salido de mi boca desde el suelo ha sido un: treu la bici del mig (había qdado en medio de la curva). I sin exclamación pq mi voz os podeis imaginar como era. Del plan herido de peli de guerra que ha de concentrarse para articular las palabras. Coñas al margen rápidamente han venido corriendo otros de la organización preguntandome si estaba bien … a lo q he contestado haciendo q no con la cabeza … aunq rápidamente he dicho q solo era golpe por lo q parecía para no asustarles tampoco. Tras unos momentos han intentado levantarme sin mucho éxito i han llamado a la ambulancia que ha subido cagando leches de la pista de atletismo. Los tios ponian cara de ‘uf’ cuando me miraban las espalda i el hombro derechos … y yo pensaba: pero si donde me duele es en el costado leches! En ese rato en el suelo han empezado a pasar grupitos i he estado atento a ver si veía a Xavi o alguno del equipo para decirle si me veían que estaba bien. Pero ni en el primero, ni en el segundo, ni en el tercer grupito de los que han ido pasando he visto a nadie. El rato allí se me ha hecho eterno. A posteriori he calculado q debo haber estado entre 6 i 7 minutos. El dolor i el mareo ha ido menguando i al final me he incorporado. Me he dado cuenta que podía moverme mas o menos bien i al ver q la bici estaba entera les he dicho q intentaría bajar por mi mismo. I cuando me iba a subir llegaba Xavi! Me ha salido un: ‘esperam q baixo amb tu’, del todo consciente que él iba de paseo casi. I así lo hemos hecho … mientras él se daba cuenta del piñazo por las heridas. Hemos bajado mas o menos decentemente ya que la inercia yendo en bajada facilita mucho las cosas. He aguantado los típicos consejos de: pero ara quan arribis curat-ho tiu! No pots seguir. La verdad es que no me dolia ya casi nada. Si no es algo grave, los golpes si no se enfrían no duelen mas q al principio. I la super rascada en la espalda era muy aparatosa pero poco profunda i tampoco me dolía. Así que mientras bajábamos, i haciendo cálculos que solo iban por delante Mario i Toni Gonzalez del equipo (a Cinto lo hemos cruzado q aun subía) he dicho bueno intentaré acabar para puntuar para el equipo (pq Xavi corriendo ya me había explicado q estaba fatal de la rodilla i había estado a punto de abandonar). Por cierto mientras bajábamos hemos cruzado a la ambulancia que subía a por mi. Jeje.
Así que hemos llegado a Boxes, he hecho la transición bastante bien (bajar es siempre mas fàcil) y he salido a acabar decentemente los últimos 3 km de running. La verdad es q la última parte ha costado pq me ha empezado a doler el costado otra vez pero bueno se ha hecho lo q se ha podido. Era curioso porque entre el desgaste muscular de la bici i el piñazo estaba muscularmente destrozado, pero en cambio iba cardiobascularmente sobrado. Así que iba comentando la batallita con la gente q iba adelantando . Cual soldado orgulloso de sus heridas! (q burro soc … a ver que dia aprendo a ir en bici!).

Ya en meta he constatado q Xavi había abandonado en el último tramo. No valia la pena q forzase mas la rodilla. Me han curado (mas bien limpiado las heridas) allí en pistas y me he puesto hielo. La verdad es q a la que se me he ido enfriando el cuerpo ha ido incrementando el dolor i he pasado un mal rato durante la hora siguiente al final de la carrera pero ahora estoy con hielo i solo me duele al caminar. Espero que me recupere para entrenar mínimamente esta semana, aunq por suerte el próximo finde toca celebrar mi 30 cumpleaños i no podré competir tampoco. Así que ahora a enfocar el entreno a la preparación de Bombers en dos domingos. A ver si llego recuperado i ataco el sub-37!

La conclusión final es q estoy cogiendo buena forma y empiezo a ver que no estoy tan lejos de los primeros. Hoy ha sido una lástima la caída pero no estaba al 100% así que intento pensar que no era el momento cúspide de mi estado de forma en duatlones para que no me de tanta rabia la oportunidad perdida. Siempre hay q ver la parte positiva.
Mis cálculos son que de no caer hubiera terminado entre el 40 i el 50. Se ve que mi grupo ha contactado rapidamente despues de mi caida con el grupo de delante i se ha formado un pelotón de unos 40 según Dani. Pero se ve q en la primera rotonda ha habido montonera i Dani ha sido uno de los que ha caido i aunq ha podido incorporarse rapidamente i seguir, ya se ha venido abajo. Al final ha hecho mas de 8 minutos menos que yo en el tramo de bici … así que entre pitos i flautas podía haber estado como mínimo 10-11 min menos de mi tiempo final. Eso son los 1:05 que han marcado aprox los de mi grupito inicial i que han acabado sobre el puesto 50. Pero viendo que he llegado el 44 en el primer tramo i los q llegaban de atrás tiraban del grupo i contactaban con los de mas alante … vete a saber tu. Lo que está claro es q toca aprender i seguir palante, que me qdan muchos km aún.

Saludos i felicidades si habéis leído la crónica entera …

Primer i principalment per la fe cega q tenia en Guardiola. No cal dir que ha superat totes les espectatives. Més que el triplet, que parla per si sol, i que obviament ni jo m’esperava, crec que el que escenifica millor el seu èxit és la unió de tot el Barcelonisme. El tiu ha agafat la banqueta i ha quadrat a tot cristu. Als diferents estaments del club, al famós i putu entorn del Barça que tant mal li fa, i per extensió, a tota l’afició, cruyfistes i anti-cruyfistes alhora. De fet diria que amb una sola temporada ja ha demostrat que el deixeple ha superat al mestre. Ha modernitzat l’estil i filosofia Johan Cruyff, i amb una mica de sort s’acabarà de parlar definitivament del Cruyfisme. I és que el Pep ens ha creat un model que ja no anomenarem Guardiolisme. Ens agrada tan a tots que per fi serà l’estil Barça. Desde la Masia al primer equip. Fa molts anys que l’estil de la masia es coneix i es l’enveja de mig món. Ha internacionalitzat el tiqui-taca amb els èxits d’aquest Barça i de la selecció espanyola. Pero el que Guardiola ha instaurat és el que li faltava al primer equip. Des de la professionalització i serietat del treball del dia a dia, fins als canvis al terreny de joc, on sense pilota es mossega com si fóssim un equip petit, i les línies es mantenen com un bloc disciplinat. Q tú no renunciïs als teus principis no vol dir que no hagis de tenir en compte al rival, estudiant-lo durant la setmana i treballant partit a partit. I aquest Barça de Guardiola tiqui-taqueja quan té la pilota, i mossega com un equip humil quan no la té. Mentre duri això, els èxits seguiran venint. Un cop més: gràcies Pep.

I en segon lloc, i així enllaço amb la planificació d’aquesta nova temporada, el cas Eto’o.
Ja vaig fer un article suficientment clar del que pensava jo ara fa un any. Els fets m’han donat la raó. Una temporada de disciplina i tracte igualitari, i Eto’o fidel i disciplinat com el que més. Al camp? Algú dubtava que s’inflaria?
Dit això sí crec que Eto’o havia de donar per acabada la seva etapa al Barça després de la temporada passada. Però les coses s’han fet molt malament. Encara sort que el dimoni que havia de posar pedres al camí de sortida resulta que ha acceptat la millor solució per al Barça (arribats a aquest extrem) i només ha tingut paraules d’agraïment per al club.
D’entrada desconec quins han estat realment els passos fets. Es diu que el Pep ja li va comunicar a Eto’o després de Roma que no comptava amb ell per a la nova temporada. Però també s’ha dit que a Eto’o no se li havia dit res. El tema ja cansa i afortunadament ja és passat. Però vull que quedi constància de com jo crec que s’haurien d’haver fet les coses. Allò que es va dir públicament quan ens vam despedir de Eto’o és el que s’havia d’haver dit abans, en privat amb ell i públicament per a posarlo a la venta amb un discurs comú. És a dir, Eto’o ja és història i patrimoni del club, és un dels millors jugadors que mai ha tingut el Barça, però les dues parts creiem que és moment d’acabar l’etapa del jugador al club. Utòpic? No pas. El senyor Eto’o, que per certes coses és com un nen petit, ja ha demostrat que fins i tot marxant per la porta del darrera no ha tingut ni una sola ‘rajada’ per al Barça. Tot agraïment. Ell mateix havia reconegut els últims anys que tenia ganes de triunfar en alguna altre lliga abans d’acabar la seva carrera. Si s’hagués parlat amb ell cara a cara al final de temporada passada o abans, a mitja temporada, Laporta, Txiki i Guardiola amb Mesalles i Eto’o en una taula com Déu mana, s’hagués arribat a un acord. N’estic segur. La temporada havia demostrat que Eto’o no era pas el problema d’aquell Barça decadent. El càncer es va vèncer amb la marxa de Deco, Ronaldinho i Motta. Eto’o no ha estat mai un angelet. Però els problemes que podia tenir eren de caire molt diferent. Reivindicat i netejada la seva cara als mitjans, amb dues Champions i tres lligues a la butxaca … estic segur que el Samuel hagués estat d’acord en iniciar una nova etapa en un gran d’europa. Però això sí, amb la garantia de que si no es trobava un equip que satisfés les exigències d’ambdues parts, ell seguiria sent el davanter centre del Barça una temporada més. O sigui donant la imatge portes en fora de que no ens el traiem de sobre (encara ara em sembla surrealista) sino que creiem que toca un canvi de cromos. Les possibilitats de que no s’arribés a un acord haguessin estat molt baixes, i per tant a dia d’avui segurament també estaria a l’Inter, però amb unes condicions econòmiques molt diferents per al Barça. Lo ideal hagués estat tenir al jugador renovat per un parell de temporades més. Realment els 20 milions en que s’ha xifrat el valor del jugador en el traspàs em semblen més que justos tenint en compte que el jugador quedava desvinculat l’any vinent i que a sobre has esbombat que no el volies. Només un cas puntual i no habitual com el del City podia haver pujat els guanys a 25 kilos. Quant hagués valgut si les coses s’haguessin fet bé? Doncs si hagués estat renovat i tot segurament n’haguessim tret uns 5o kilos. Si ningú els pogués pagar s’hauria d’haver fet un canvi de cromos. És a dir, o amb el Bayern per pagar a Ribery, o amb l’Inter com finalment s’ha fet. Pero clar estalviant-nos 30 kilos tranquilament. Per altra banda el preu que hem acabat pagant per a Ibrahimovic realment es el que dictava el mercat inflat per Florentino. Els quasi 70 kilos que ha costat Zlatan ja és el preu que tocava, preu Kaká. És cert que no ha guanyat una pilota d’or, però era la joia del campió a Itàlia i màxim golejador de l’escudeto. Mediàtic per qualitat tècnica convertit per fi en ‘killer’. Candidat a ser pilota d’or en un futur inmediat jugués on jugués. Per tant, assumint la mala gestió Eto’o, al final s’ha fet una operació relativament justa.

Per acabar i tancar definitivament el tema Eto’o vull parlar de la part futbolística. El perquè estic d’acord amb Guardiola.
Quan Guardiola parla de ‘feeling’ per justificar el final de la etapa Eto’o no frivolitza pas com diuen alguns. Feeling vol dir que hi ha una sèrie de coses que veu que un altre nou pot aportar més. En primer lloc, i segurament el més important, que Eto’o ja no té el mateix ‘turbo’ de quan tenia 22 o 24 anys. I per un jugador com Eto’o és la diferència entre ser el millor i ser un més dels bons. Eto’o no té ni l’arrencada ni la punta de velocitat d’abans i això fa que ara mateix, per al meu gust, un jugador com Villa, que seria un 9 del seu perfil, sigui més determinant que ell. Crec sincerament que Villa hagués marcat encara més gols que Eto’o d’haver jugat al Barça la temporada passada. I, per tant, tan fitxant un jugador com Villa com fent-ho per un altre crack de perfil diferent, com al final s’ha fet, podia donar-li al Barça un punt més de qualitat. Ara bé, ojo amb la decisió final per Ibrahimovic, s’haurà de gestionar molt bé. En parlarem …
Però el ‘feeling’ de Guardiola no només és futbolístic. Estic segur que també es refereix a l’aportació psicològica de Eto’o al grup. Quan els equips moren d’èxit també ho fan perquè les químiques entre jugadors es vicien, tan a dins com a fora del camp. Això no té res a veure amb indisciplina.  És una cosa que si no has viscut en un vestuari es difícil d’explicar. Però en els grans equips també es necessita regeneració per crear motivació i noves dinàmiques. I aquestes regeneracions s’han de fer amb jugadors importants o amb canvi d’entrenador. Descartant aquesta última opció, també en aquest punt estic d’acord amb el Pep. Aquest any tocava la fi de l’etapa Eto’o.

Bé parlaré del nou Barça en profunditat la setmana que ve. I també del Realíssimo! Apassionant temporada la que ens espera … no cal dir-ho.

Bueno a lo q vamos. Tema esportiu. Doncs tampoc comentaré gaire cosa. De fet més endavant ja comentaré les primeres impressions de l’inici de Guardiola. El seu més afèrrim seguidor també té crítiques sobre algunes coses q no m’han agradat en aquests primers partits. I del derby, home es evident que el Barça va estar prou bé a la primera meitat. Però, tot i reconèixer q no estem tenint sort de cara a porteria, també tinc clar q alguna cosa falla en la manera d’atacar. Ni un equip amateur arriba tants cops amb tant poca efectivitat. A debatir en futuros posts.

I en q em vull centrar? Doncs en el tema arbitral. I és raro q jo m’hi posi en especial atenció. Però es q el partit va donar molt de sí i he sentit tantes víctimes … q val la pena analitzar-ho tot per deixar en evidència a més d’un. En primer lloc ens hauríem de plantejar si sempre hi ha una veritat. Només cal mirar la premsa per passar vergonya del que hauria de ser un periodisme objectiu. Resulta q hi ha jugades q un diari diu q son claríssimament d’una manera i l’altra de la manera oposada. Abans de començar a analitzar jugada per jugada vull ser just i dir que va ser un partit molt però q molt fotut d’arbitrar. Em fa certa rabia q es titlli tan facilment a l’arbitre de dolent quan molts cops no coincidim ni nosaltres després de mirar la repetició trenta vegades. I ahir crec q no sen salva ni una de jugada. Cadascú veu les seves vertitats en cada jugada. De fet vull començar amb una rectificació d’un servidor després de veure per trentaunena vegada el putu penal del final. I és que després de justificar com quasi tots els culers q el penal sobre Eto’o compensa el gol amb falta a Valdés … resulta q em donc compte que és penal!!! Sí sí, segurament molts flipareu ara. Pero jo m’he qdat més tranquil quan he vist q l’Sport afirma q el penal ho és. Veig q no estic sol. Siusplau quan torneu a veure la jugada fixeu-vos en els cossos dels jugadors i no tan en la cama estirada del defensa i qui toca abans la pilota. De fet quan veus la jugada en directe penses: òstia com és q l’Eto’o s’ha empanat tant si tenia la posició guanyada? no ha estat molt lent a l’hora de xutar? En la repetició es veu com el defensa de l’Espanyol arrolla per radera a Eto’o tocantli el peu i la cama de recolzament al mateix temps q amb la cama estirada arriba abans a la pilota. Vaja que és el defensa el q no deixa q Eto’o arribi abans a xutar amb el seu cos, obstaculitzant per radera … penal. Entenc q per algú q ja s’hi hagi fixat segueixi pensant q no és penal. Reconec q la jugada està al límit de interpretacions. Però jo ara sí q tinc claríssim q ho és. La veritat és que m’he rigut molt quan me n’he adonat pq al final, jo q no em considero totalment objectiu, resulta q crec q en totes les decisions polèmiques el Barça tenia raó. Sap greu i tot. Pq a sobre ho són ben al límit. Això sí només parlo de les jugades puntuals eh. Q he sentit q no es va aplicar el mateix varem en certes jugades i tal, q si el Barça treia ràpid les faltes amb la pilota en moviment … en eso ya no entro, aqui pot ser q tinguin raó. Segurament no vaig veure el partit en condicions per jutjar aquests detallets.

Sigo … havia sentit que hi havia hagut un possible penal a la primera meitat a l’àrea de l’espanyol per mans però jo no havia vist la jugada i després ja no s’havia comentat. Avui per fi l’he vist. Em torna a saber greu dir que per a mi es penal. No cal dir q l’únic dubte és si les té enganxades o no. Em fa gràcia els q diuen: és q no eren voluntaries … joer clar q no son voluntaries pero si estas evitant un gol haurà de ser penal no? Doncs és obvi q en aquest cas intercepta una centrada perillosa. Llavors q? les té junt al cos? Torno a reconèixer q està al límit, pero es veu bastant clar q quan li colpeja la pilota al braç ja està bastant per radera del cos. O sigui q enganxades al cos no les tenia pas. En tot cas suelta pel voltant … Realment és molt interpretable però m’agradaria q penséssim quan salta Puyol a interceptar una centrada. Sempre sagafa les mans per radera. Cap dubte de q les té enganxades. En fin … q sé q fa rabia q et pitin un penal així en contra … pero reglament en mà és penal.

Seguimos … el gol de l’Espanyol. Segurament el més unànim de que és falta. Doncs jo ni en directe ni en la primera repetició vaig veure la falta. Per tant una primera comprensió a que l’àrbitre se la mengi. Algún perico diu q primer li fa Puyol la falta a Luis Garcia … res. Cert q surt una mica rebotat de tocarse amb puyol … pero no es pas penal i quan arriba a Valdés treu el colze q és amb el q li fa el la falta. Vaja q no es pot dir q li faci la falta sense voler per inèrcia de sortir empentat de Puyol. I per cert q aquest gol realment es la decidió q condiciona més tot el partit pel meu gust. Vaja que el crec més determinant inclús que l’expulsió. I per tant q en igualtat de errades fins i tot tindria més raó a queixar-se el Barça en jugades puntuals. Pero vaja això està clar q és totalment subjectiu.

Anem a la expulsió. Sento dir q no vaig veure la primera groga. Pero el q tinc molt clar és q la segona és groga. Sap greu novament pq es una mica moralment injusta … Nené només es protegeix … però no pots saltar amb els braços oberts … niu de òsties sense voler importants. Tarjeta de llibre … No entro en opinar allò de que una segona groga sempre ha de ser més clara i tal. Q si la expulsió és rigurosa … Tot el que volgueu. Pero reglament en mà es targeta. El q no sé és si en algun altre salt algún jugador del Barça havia fet el mateix i no se l’hi havia pitat … no ho vaig veure. El q sí q també vull aclarar és q Sergio Busquets salta amb el colze endavant un cop veient q laltra ja té el braç obert. Vaja q té l’excusa de protegir-se q ve de sota. Vaja q serà tot lo rigurosa q vulguis … però reglament en mà … es lo q hay.

Doncs crec q ja no em deixo res. Total q potser la sensació general a l’hora d’aplicar un criteri era que l’arbitre havia afavorit al Barça , però agafant les decisions clau, segons el meu criteri fins i tot va perjudicar al Barça. Q complicat és el futbol …

Espero a la propera vegada parlar de l’aspecte purament futbolístic del Barça …
Aquest any m’ensumo q potser no podem capgirar la tendencia a la Lliga i la tornem a prerdre. El coi de Madrid segueix tenint alguna cosa que ens falta. Molt complicat d’explicar … però fàcil de veure.
Ara bé … ojo a la Champions … Me da q invertirem tendències passades i nosaltres els amargarem el títol de Lliga donant la sorpresa amb la tercera Champions. Pq estarem d’acord que guanyarla aquest any seria una sorpresa no?

En fin … espero comentaris a discreció.

Força Barça gent.

Vaig al gra. Perquè ara no hem de comptar amb Eto’o ni que no tingui mercat? Sembla que sigui un apestat. Sembla que hagi de ser una mala influència al vestuari com ho eren Ronaldinho o Deco. Que pel bé del vestuari ens l’haguem de treure de sobre. Parlem d’un vestuari de futbol? Parlem-ne.

Hi ha vaques sagrades a un vestuari? Evident. Hi ha líders naturals? Evident. Són aquests els que ténen un pes més gran i els que influeixen en els demés? Evident. I que pinta Samuel Eto’o en aquesta lectura de un vestuari? Res. El senyor Eto’o es un cas extremadament semblant al de la època del Dream Team amb Hristo Stoichkov. Diria que casos clavats. Uns cracks al terreny de joc. Una aportació de caràcter i temperament necessari per l’equip al terreny de joc … pero incontrolat a fora. El jugador perfecte per la premsa. Cada dos per tres deia alguna barbaritat (políticament incorrecte) ideals per a les portades dels diaris. Evidentment tot plegat el feia un crack mediàtic. Ara bé: era Stoichkov un pes pesant del vestuari? Para nada. I us ho diu un servidor que encara ara reconeix a Stoichkov com el seu ídol de sempre. Pero al vestuari els que manaven i tenien influència en els demés eren els Baqueros, Koemans, Amors i companyia. Si el senyor Stoichkov deia algo tothom li deia si si chato, palmadeta a la esquena i a córrer. Amb Eto’o estic segur q passa el mateix. Els jugadors se n’enfoten de Eto’o constantment. La imatge del pes de Eto’o al vestuari queda reflectida amb una anècdota que em va explicar el Joan. Un dia arriba Eto’o al vestuari i estan uns quants fent rotllana mirant un mòbil d’un dells. Oh que guapo és, mira lo q tiene, q si tal q si qual. Un ‘cebo’ simple per a que el nen malcriat pels diners arribi tot encuriosit i caigui a la trampa que li estan montant per un mòbil que segurament no té res d’especial. Al dia següent arriba Eto’o presumint amb aquell mòbil que ja s’havia comprat, amb el ‘descojone’ general de tots.

I que vull dir amb tot això? Doncs que el que es porta dient als mitjans desde fa any i mig després de la rajada de Vilafranca son toteries que no reflecteixen la realitat. Desde aquell dia Eto’o es un dinamitador de vestuari. Quanta tonteria! Un dinamitador es algú q té dinamita. Per sort Eto’o només la té a dins el camp. Que és un bocasses? Evident. Que els problemes s’han de parlar al vestuari? Evident. Però quina influència té això en els demés? Cap ni una. Segur que aquell dia el senyor Puyol, Xavi i companyia es trucaven enfotent-sen: como la ha liado Samu no? jajaja. Al dia següent: va Samu dinos q no querías decir eso i que no existe ningún problema con nadie. L’altra: no, me han interpretado mal, bla bla bla. Venga, (palamadeta a la esquena i a córrer) no passa nada. Ja se li passarà l’emprenyada. Estic segur q en comptes del Eto’o, arriva a ser l’Iniesta per exemple el que diu allò, i el mateix dia el senyor Puyol i companyia agafen el cotxe i es planten a casa d’ell a aclarir les coses. Òstia q passa? Quin problema tens? Pq has dit això? bla bla bla.

Eto’o NO és cap problema per el vestuari. N’estic segur. En tot cas pot perjudicar al club mediaticament. Pero pel funcionament de l’equip estic segur que hi té una influència psicològica nula.

Deixem doncs de posar a Eto’o al club dels apestats. Entenc que es vulgui començar una etapa nova. Però primer de tot, una etapa nova comença amb un canvi d’hàbits d’entrenament, de filosofia, i de responsabilitat en qui mana. Això ja ho tenim: Josep Guardiola. I en segón lloc amb una renovació d’aquells jugadors q poden ser una influència negativa a l’hora del treball diari. Que poden ser un obstacle per superar els errors del passat. Tenint en compte doncs el que penso de la influència q pot tenir Eto’o, i que Deco i Ronaldinho ja estan fora, perquè collons ens hem de treure a Eto’o de sobre? Perquè no pot ser Eto’o una peça important del nou Barça de Guardiola ???

Doncs aqui hi ha 3 aspectes més a ser considerats.

El primer és el suposat divorci amb l’afició del camp nou. No vull entrar en detall perque al final més que un article escriuré una enciclopedia. Però si algo tinc clar com a soci del Barça, i sent declaradament anti-soci del Barça, és que tant ràpid seria aclamat novament amb un parell de bons partits, com xiulat va ser-ho per unes eternes declaracions de bocasses, i una suposada acció per borrar-se del partit del Bernabeu. I dic lo de suposada perque crec que és molt delicat afirmar que és volgués borrar. Sincerament no crec que ho fés a consciència. I en tot cas ningú ho podrà saber mai del cert amenys q ell ho reconegui. I crec que en aquest cas se li hauria de donar el benefici del dubte. I fins que no es demostri el contrari tothom és innocent. Però independentment d’això, tothom pot ser perdonat. I si corres com un negre per defensar uns colors … la gent no necessita gaire més per tornar a estimar-te.

Així doncs a mi només em preocupen els altres dos. Un, la opinió de Guardiola de tot plegat. És a dir, si creu o no que Eto’o pugui aportar positivament al seu projecte. ‘No compto amb Eto’o, Ronaldinho i Deco’. Crec que des que Guardiola va dir això, se n’està extraient algo q no hi és en aquestes paraules. Q no els vulgui. Especialment en el cas d’Eto’o. Quan el Barça decideix fer foc nou és més una qüestió política que res. De fet si Ronaldinho i Deco penquessin tot el que els faria treballar Guardiola es molt possible que encara poguessin aportar coses. Pero encara és més evident que tot el que poguessin aportar ja no seria el mateix que en el passat, i per tant haurien d’acceptar un rol diferent (passema ser un més) i que incomodaria a tot un vestuari. Pq? Doncs perque ells sí que ténen un pes en aquest. Per tant la millor solució era una venta. Ara bé, en el cas de Eto’o la cosa canvia. Potser també sigui un jugador que pel seu bé rendiria millor ja en un nou projecte en un altre equip. Pero i si el Barça no rep ofertes que realment valguin la pena? Creieu que el Pep no el vol? Que realment seria ‘un més’ com a eufemisme de chupar banqueta o grada i no tenir oportunitats? Doncs aqui està el meu dubte. Pero vull pensar q no és així. Que guardiola pensa que és substituible? D’acord. Pero que pensa que és aprofitable? També. Que Guardiola i Eto’o es poden entendre perfectament, i que si no arriba una oferta al nivell dels millors 9′s del mercat internacional, hem d’aconseguir que Eto’o es motivi amb el nou projecte. I no hi ha dubte que per entrega i dedicació no serà. I que pertant, la decisió de Guardiola acabaria sent purament futbolística. O sigui: poso o no poso a Eto’o perque m’aporta més o menys que Henry, Bojan …

Així doncs, si es cumpleix aquesta intuició que tinc de que Guardiola no el rebutja pas, la segona, i la que hauria de ser la única preocupació a tenir en compte, és la purament futbolística. Tornarà a ser el d’abans?
Tornarà a tenir aquella punta de velocitat i explosivitat que el van fer el millor al seu lloc ? (almenys per al Barça). Li afectarà la edat i/o la lesió de genoll? Aquest hauria de ser el factor que faci decidir-nos a vendrel o no. Si ens podria fer o no 30 gols per temporada.

Senyor ENTORN:
Si algú sap del cert que Eto’o és realment una bomba al vestuari, que m’ho digui.
Si algú sap del cert que Guardiola no el vol ni en pintura, que m’ho digui.

Sino, deixem de dir tonteries! Motivem al senyor Eto’o per a que ens ajudi en aquesta nova etapa.
Que no és cap apestat!

Bueno, para cualquier amante del deporte el de hoy es un dia de esos en que te vas a la cama consciente del capítulo para la historia que Roger Federer y sobretodo don Rafael Nadal han escrito. Que lenguaje tan típico y periodístico! Pozí. Es lo que te inspira escribir después de ser testigo del partido.

Ya he escuchado y leído opiniones equiparando el duelo Federer-Nadal a los duelos mas míticos de la historia de este deporte como los Borg-McEnroe o Sampras-Agassi. Con perdón y sin ofender a la gente que lleva muchas décadas viendo tenis. No hay color. Al menos deportivamente hablando. Quizá otros duelos tendrían mas morbo, la extrema corrección tanto de Nadal como de Federer seguro que no favorece en ese aspecto, pero estadística en mano lo de estos dos no tiene equiparación. Llevan 3 años seguidos jugando la final de los dos grandes. El Grand Slam de tierra y el Grand Slam de hierba. Los dos polos del tenis. Nunca otros dos tenistas han disputado 6 finales de Grand Slam. Ni siquiera salteadas. Y hacerlo cada año en dos semanas de diferencia lo hace mas apasionante.

Pues dentro de toda esa rivalidad hoy se ha escrito el capítulo máximo en la leyenda de Rafael Nadal. Hasta ahora este trienio de doble enfrentamiento Nadal-Federer havia tenido un resultado muy claro. Yo soy mejor en tierra. Y tu en hierba. Hasta hoy el gran reto en su guerra particular era ganar en el reinado del otro. Y Nadal ha conseguido hacerlo antes en Wimbledon que Federer en Roland Garros. Ganando además en una final increible. No tengo palabras para calificar lo que ha salvado hoy Federer. Rafa ha estado a punto de llevarse el partido en 3 sets. Después en 4. Pero al final en el quinto ha conseguido entrar en la historia con los mas grandes. Prometo hacer un artículo sobre los mas grandes de la historia del tenis para poder-nos hacer a la idea de hasta que punto estamos ante dos monstruos de este deporte. Y de hecho del deporte en general. Phelps, Woods, Rossi? … alguien mas se acerca a estos?

Lo mas increible de todo es que uno cumple 27 y el otro 22. Lo que nos queda …

Ahir quan la cosa es veia ja encaminada als penals el meu germà va mostrar el seu rebuig natural a que acabés així. A més feia ràbia pq tots dos equips havien tingut la oportunitat d’endur-se el partit. Pero jo volia pensar q no sempre el desenllaç als penals és una loteria. Molts cops ajuda a aclarir qui és el que està més ben preparat a nivell d’aguantar la pressió, o simplement qui té més virtuts a l’hora de colpejar la pilota sense cap més enemic q el porter contrari. I ho dic tan literariament perque quedi clar que això també és futbol, i a mi no em sembla tan injust que uns penals dictaminin qui guanya una competició, després d’una igualtat en 120 minuts de joc, si realment demostren que un equip és millor que l’altra en aquesta virtut. Però de la mateixa manera que en un partit sencer, el futbol ha demostrat sobradament que pot ser cruel i injust, també evidentment ho pot ser des del punt fatídic. I sinó q li preguntin al Chelsea.

Vull posar com a exemple de ‘justícia’ als penals, l’eliminatòria de quarts de final del passat mundial entre Alemanya i Argentina. Bon partit. Però realment superioritat global de les defenses i incapacitat de superar al rival ja amb l’empat a u en la resta de temps reglamentari. Solució? Penals. I incontestable superioritat alemanya. Amb tota la pressió d’estar-se jugant un mundial a casa, 5 meravelles de llançaments i cap a semis. Incontestable.

Però és clar que no sempre és així. A Moscú la cosa podria haver acabat amb un guió mínimament ‘lògic’ encara q fos cruel com el que més. L’estrelleta d’un dels equips, que durant el partit actúa com a tal, marca i està a punt de donar-li el títol al seu equip, i que amés és l’habitual llençador dels penals, s’estrella en el moment decisiu i és l’únic en fallar el seu penal a la tanda fent perdre al seu equip el títol. Però tampoc. Havia de passar que el capità i símbol de l’equip rival, antítesi del prototip d’estrella, rellisca quan li ha de donar el títol al seu equip. Putu futbol! Realment el cos de Terry se li gira lo suficient com per a que el putu penal anés al pal enlloc de cap a dins. Mai hauria dit que em sabria greu que el Chelsea perdés un títol. Ben pensat no puc desitjar mai lo contrari amb el putu Abramovic i els seus putos petro-dolars financiant-lo. Però fa molta llàstima veure dos jugadors de la talla i el nivell de Lampard i Terry perdent una final d’aquesta manera. Et pot agradar més o menys com juga el Chelsea. Però és un equip de dalt a baix. I la veritat és que futbolísticament parlant la generació d’aquests dos ‘susodichos’, que ho han sigut tot al Chelsea, mereix una Copa d’Europa.

En definitiva, que per a molts un partit com aquesta final serà un exemple de la grandesa del futbol on tot pot passar. Però per a mi aquesta grandesa es passa de rosca a vegades. Ojalà aquella mitja volta dins l’àrea de Lampard hagués acabat amb gol enlloc d’anar al travesser. O aquell contratac de Cristiano i la seva centrada al cap de Tevez no hagués acabat amb un remat d’aquest al cos de Cech. O almenys Terry no hagués relliscat en el desé penal …

putu futbol !

És molt trist que comenci amb aquest detall d’un partit per explicar les meves sensacions amb el Barça després del partit més important de la temporada. Quin cony de mentalitat es deu haver anat creant al vestuari del Barça per haver deixat de jugar a futbol per jugar a handbol!

El putu entorn té la mania de no analitzar mai el que ha passat després d’un partit decisiu de final de temporada. Tan si es perd com si es guanya. Vam ser incapaços d’adonar-nos del que ens estava cridant a la orella la final de París. I sembla que ara estem fent una cosa semblant. Precisament jo no vull caure en l’error d’iniciar el Post de conclusions de temporada i foc nou per l’any que ve sense haver analitzat primer l’últim gran partit de la temporada. I si parlem del ManU-Barça, estic segur que surtiran algunes de les respostes pel que hauria de ser el futur.

Fot molta ràbia que per una vegada que vull ser positiu amb que l’error principal del partit d’anada es solucionaria, m’ho hagi de menjar amb patates i el partit torni a ser un calc del de l’anada. El Barça va tornar a controlar la pilota i fins i tot el partit diria. El Barça va conseguir en certes fases tornar a fotre el ManU al seu camp completament. El Barça va aconseguir amb el seu joc que el ManU arribés ben poc i creés menys perill del que jo m’esperava. Fins i tot el gol bé d’un error puntual de Zambrota i en una jugada que no hauria d’haver passat mai. Era una puta contra. Al Post de la prèvia vaig voler deixar ben clar el que no havia de passar. Tenir més que ells el control de la pilota: primer remei defensiu. Evitar com fós un partit d’anada i tornada, tallant amb faltes i línies ben juntetes: segon. Doncs realment en les poques jugades que no vam poder cumplir lo segon, molt cruel per cert, rebuig tonto i on hauria d’haver estat Xavi o Deco apareix el senyor Scholes. La Champions li devia una final a Paul Scholes.
He dit ‘en les poques jugades que no ho vam cumplir’ pq realment la sortida del Barça va ser intachable. No recordava ja el Barça recuperant més pilotes sueltes que el rival. Fins i tot Xavi semblava a tot arreu. Però ens vam precipitar arrancant atacs en alguna d’aquestes pilotes en tierra de nadie, i en una de les pèrdues ens la van fotre ells. Ells ténen més gol que nosaltres, d’aqui a que defensés que un partit d’anada i tornada amb ocasions a banda i banda ens perjudicava. En la majoria de partits del Barça, això crec q ens beneficia. Tot el q no sigui trobar-se l’autobús de l’equip rival montat és bò. Però a Old Trafford precisament no.

Quina és la gran conclusió a partir del gol? Doncs la que he volgut transmetre amb l’exemple de la jugada de Gerrard. Ni un putu moviment cap a porteria sense la pilota. Bueno sí, el dels laterals, q són els únics pobres q foten metres sense pilota. Simplement per donar més opcions a l’equip. Una cosa que els cracks que tenim al davant semblen no entendre. Tot Déu estàtic. Rebo la pilota, i llavors sí busco aqui o corro allà. Pero els demés s’ho miren. Quan aquest es cansa i li dóna a un dels que s’ho mirava, intercanvi de papers. Desesperant. Especialment desesperant quan aquesta actitud ja no és ‘falta d’actitud’ sino més aviat és conceptual futbolisticament parlant. Seguim amb el ‘síndrome de la pilota al peu’. I aquest cop els meus pals van especialment per Eto’o i per Messi. Henry? Bueno suposo que una mica també, però és que Henry ja era això. Per mi és demanar-li massa ja.
Evidentment els pals a Eto’o i Messi no són per falta d’entrega, que de km ja en van fer … sino pel que ja he dit. Especialment el cas de Messi. Com el Joan comentava li haurem de canviar el xip. Em crea una impotència veure q el tiu, tot i les lesions, segueix tenint un punt d’explosivitat que no té ningú, que segueix sent superior a tothom en l’1 contra 1 i a sobre amb molt poc espai necessari, i que va ser incapaç d’aprofitar-ho per fer mal al ManU. Ahir llegeixo a més d’un diari un article titulat: Messi le gana la partida Cristiano Ronaldo. Per l’amor de Déu! Espero que a Anglaterra no ho hagin vist pq serem la riota de tot el país. Evidentment Messi va demostrar estar més en forma que Cristiano Ronaldo que comença a notar em sembla a mi els km que porta a les cames aquesta temporada. Per cert la més brutal que recordo a Europa d’un jugador desde la primera de Ronaldinho al Barça. Però el senyor Messi: molt potencial i poca productivitat. I si amés tenim en compte que la productivitat era el Barça el que la necessitava i no pas el ManU que anava guanyant, realment el títol de l’article és per matar l’autor. La única jugada que recordo dir: ‘ara Messi cony, això és’, vaig acabar de mala lluna pq va ser Eto’o qui la va tirar per terra. Una entrada pel centre de l’atac de Messi a la contra (ja ben entrada la segona part), on en plena carrera decideix donar-li a Eto’o, fent de boia amb els centrals, esperant una paret molt clara. És cert q no era fàcil fer-ho de primeres pq els dos centrals tapaven bé. Però és d’aquells casos que s’havia d’intentar. De sortir bé Messi s’hagués quedat sol amb el porter. Però sobretot era una jugada per establir un nexe entre dos jugadors que necessitem com l’aigua i que ténen una alarmant falta d’entesa o de recolzament mutu. Em va fer molt mal la jugada.
I aprofito per canviar d’individu. Q passa amb Eto’o? Al marge de la jugada, i com en el cas de Messi, molt d’esforç i poc d’aquest destinat a ajudar realment a l’equip amb el que necessita. I tot això amb un Rijkaard assegut a la banqueta incapaç de veure-ho. De fet no avui, sino durant els 5 anys q porta a can Barça. Ha estat incapaç de solucionar ni un sol problema de jugadors de comportament tàctic o de joc. Si funciona fantàstic, i sino pongo a otro, tard i malament.

Dit tot això vull fer un últim comentari del partit sobre un jugador que ha estat absolutament clau en l’èxit passat d’aquest equip i que sembla que en aquestes semifinals ha tornat a treure el cap per la meva sorpresa després de dos anys: Deco. Realment va tornar a ser un jugador important i jerárquic. No estar amb aquell punt de gràcia a nivell físic com el primer any i mig. Però realment va tornar a fer feina. Jo no sé si es que realment s’ha tornat a entrenar com un futbolista o quina es la explicació. Però a mi em sembla una notícia excel·lent per a que aquest jugador torni a tenir mercat. Per a mi no és justificable el que ha fet aquest senyor els últims dos anys, i com en el cas de Ronaldinho, serà bò per ambdues parts que comenci una nova etapa. A més futbolísticament crec que no era exactament el prototip de jugador que necessitava aquest Barça. Però tot això ja parlaré en següents posts.

En aquest només acabar comentant el titular que deixa aquesta eliminatòria: El Barça eliminat per ser incapaç de fer un gol en 180 minuts. Q passa q no tenim gol? Messi va començar la temporada sent pichichi, Eto’o arribava a l’eliminatoria a gol per partit després de les lesions durant la temporada … No serà tampoc pq no tinguem passadors. Llavors pq collons no es creen ocasions si tenim el control de la pilota durant la major part del partit? No serà per falta de capacitat de desbordament en l’u contra u tenint a Messi … I en els moments decisius com en aquesta eliminatoria no falta ni entrega. Després de començar l’any amb record defensiu i amb Valdés com a claríssim Zamora, i en el moment més important de la temporada rebent només un gol amb 180 minuts amb tot un Manchester United, no serà pq no tinguem un equip sense capacitat defensiva no? Doncs busquem les respostes del perquè l’any q es ténen no se quants ‘fantàstics’ al davant l’equip s’estrella precisament per no fer gols.

Visca el Barça i Visca Catalunya

Paul Scholes ja és campió d’Europa. I ho va ser quan realment era un dels millors jugadors del continent. Però no ha jugat mai una final, i 9 anys després, amb 33 tacos, encara ha estat capaç de ser l’home decisiu per portar de nou el ManU a una final de Champions. I aquest cop la jugarà.

Felicitats Paul, el futbol t’ho devia.

En primer lloc m’agradaria deixar constància de que, com bé vaig suposar en la prèvia, el Camp Nou es va volcar amb l’equip els 90 minuts. Així doncs vull felicitar al soci del Barça per una vegada a la vida i ‘mal q me pese’. No m’amago de ser-ne un detractor com vaig deixar clar al primer article, però men alegro q puntualment les coses canviïn. Ara que ben mirat, si no s’anima a l’equip a unes semis de Champions, ja em direu quan no? A més després de 2 anys de frustracions les ganes de tornar a ser els millors afloren.
Per cert quin nivell tan baix el de l’afició del ManU que va venir. No sé si seria per la cervesa que portaven a sobre pero res a veure amb la de tants i tants equips que han passat per la tercera graderia del Camp Nou.

A l’article de la prèvia del partit d’anada no em vaig mullar gaire, realment creia que podia passar de tot, però lo poc que ho vaig fer va ser força encertat. Vam dominar el ManU i vam ser incapaços de guanyar-los. De fet el control del joc va ser absolut i reconec que no m’ho esperava. I la visió del ManU tancat al seu camp és el que dóna peu al debat després del partit d’anada: El ManU va sortir a tancar-se o va ser el Barça el que els va obligar a fer-ho?

Jo crec que una mica de tot hi deuria haver, però vull donar-li més culpa al joc del Barça. Per molt compromís que tinguin les estrelles del ManU (per treures el barret com es sacrifiquen per l’equip), no crec que un 11 amb la capacitat ofensiva del que va sortir al Camp Nou renunciï per voluntat pròpia a un futbol ofensiu. I la lectura ha de ser: joder 90 minuts amb el ManU al seu camp i ni un puto gol? Jo crec que no. Vull ser positiu per una vegada. És una realitat que portem 3 partits seguits sense un sol gol al Camp Nou. Realment és molt fort. Ni vull saber els anys que deu fer que no passava. Però el partit és a Old Trafford, espais!, i torno a dir: és un sol partit!

Rijkaard va optar acertadament pel meu gust a treure 4 mitjos més Eto’o i Messi. Evidentment no a modificar l’esquema inicial de 4-3-3 però sí que acava agraïnt el mig del camp que una de les ales sigui un Iniesta. Fins i tot he de reconèixer que Deco va fer un treball important (jo hagués posat a Gudjohnsen). Però un partit on l’equip rival té la pólvora del ManU, és vital tenir-lo controlat al mig del camp. El perill era que el Barça perdés pilotes al mig del camp jugant a Handbol i per tant que es quedés en calces. Però els jugadors van sortir amb la mentalització que requereix unes semis de Champions i l’actitud va ser defensivament molt bona. Faltes quan toquen, i puteria necessària en general. Aquí es va notar positivament el senyor Deco. Almenys fins que va aguantar. Però el fet que el joc es disputés en molt pocs metres beneficia clarament a un tiu que està a anys llum físicament del que era. Tinc por que per poc que sigui obert el partit a Old Trafford a Deco ni el veiem. Ara bé, que tot el que pugui aportar de positiu, com en el cas de Ronaldinho amb la xilena al Calderón: més mercat per treuren profit. No tinc esperances de que torni a aportar res decisiu aquest home.

Que va passar al davant?

Home d’entrada s’ha de dir que crear ocasions amb 9 tius aferrats al radera no es fàcil. Però realment no es van fer les coses bé. I el problema va tornar a ser el de quasi sempre: ni una sola desmarcada al davant buscant l’esquena de la defensa. Com m’agrada dir a mi: el síndrome de voler la pilota al peu. Amb un rival tancat al radera això és especialment difícil pel centre, i més encara amb un mig del camp no arribador com el que tenim, que fa que Eto’o tingui practicament tota la responsabilitat. Però no és gaire justificable en el cas de les bandes. I més encara no ocupar-les per a qui li correspon, o sigui Messi. Per mi va ser el gran culpable de la poca capacitat de desbordar del joc del Barça pel meu gust. Però per una vegada sembla que aquesta actitud equivocada sembla tenir més justificació que mai. El tiu jugava amb males vibracions físiques i va preferir fer de Ronaldinho rebent al peu i buscant ell la passada que no pas desbordar amb la seva explosivitat. Bueno, llavors les culpes s’han de repartir entre ell i Rijkaard (per variar), per no parlar-ho i adonar-se’n abans. Però no demanaré impossibles. Em donc per satisfet amb que Messi demanés el canvi força aviat.

Considero el 0-0 com a positiu, el Barça va conseguir fer un partit molt bò defensivament (penalt tonto apart) gràcies a tenir la pilota durant tot el partit. I amb això m’introdueixo a Old Trafford. Tinc claríssim que si al Barça se li ocurreix fer de ManU a l’anada té molt poques possibilitats de sortir viu. La veritat és que si ens classifiquem ho farem a lo gran. Tenir la pilota durant diverses fases del partit serà vital. I ja assumeixo que fer-ho tot el partit com a l’anada és impossible. Però un partit d’anada i tornada, ocasions aquí i ocasions allà, és un suicidi. Només cal veure els gols q ha fet cadascú aquesta temporada.
És molt important ajudar-se entre les línies i estar ben juntets quan ells tinguin la pilota. Especialment a les bandes. Dependrà de com juguem exactament, però com deixem a Zambrota i Abidal solets … estem morts. Ells a casa pugen per banda com bojos, tan arriben els laterals com cauen els davanters. Sempre ténen la opció, i jugant-se una final de Champions a casa … seràn incansables. És molt important que el q jugui de 9 busqui les esquenes del lateral que pugi. I no pas l’extrem, q és el q hauria d’ajudar al lateral. A no ser que en defensa realment juguem un 4-4-2 i llavors Messi i Eto’o tinguin més llibertat. Però q busquin aquest cop sí moviments sense pilota en profunditat per l’amor de Déu!

El que en aquests casos afortunadament no cal dir és que com no tinguem la mateixa actitud que ells estem morts. Ja s’ha vist amb l’anada que en grans cites sí que espavilen.

En definitiva. Q torno a dir quasibé el mateix que a l’anada. Lo normal és que ens guanyin. Però el Barça té potencial per sortir-se’n. Sí es fan les coses com s’han de fer el Barça pot tenir més ocasions clares que el rival. Que no arribades … que ells en tindran moltes. Assumint per tant que tots dos arribin a la seva manera a porteria: de la eficàcia del Barça cara a porta i dels errors de marcatge en defensa en pilotes aèrees dependrà si anem a Moscou o no.

Força Barça i Visca Catalunya

La primera conclusió que hauríem de treure de tot això és que la Champions no és un salvador de temporada. Si ara guanyem la Champions ens curarà les ferides de tota la temporada? NO, bé almenys per a mi. Però no vull discutir avui això.

El que és segur és que per a mi on es demostra qui ha estat el millor és amb els resultats (sempre hi ha alguna excepció molt puntual). I això ho dic perque partint de la base que el ManU és fins el dia d’avui infinitament superior al Barça, on ha de demostrar-ho és dimecres al Camp Nou, i la setmana q ve a Old Trafford. O sigui que el Barça, amb sort (n’ha tingut moltíssima amb els rivals que ens han tocat) però encara és a temps a ser el millor d’Europa. I lo més fort és que tenim potencial per fer-ho. Aquest equip no és el q tenia Van Gaal aquell any de les semis amb el Valencia, o ni de conya el q tenia Antic l’any q també ens vam estrellar amb impotència. Aquest equip en condicions normals hauria d’haver guanyat la lliga ja a aquestes alçades. I a un partit encara hauria de ser capaç de demostrar que pot ser el millor. La història és al revés del que hem estat acostumats desde els anys 90. Ara no som els que anem de gallitos i ens emportem la hòstia, sino q hauríem d ser els derrotats pels gallitos i som els que encara podem canviar la història que tan ens agrada escriure abans d’hora en aquest putu país.

Estic realment preparat per tots els escenaris. Una derrota sense discusió que deixi les coses tan com són ara mateix. Una victòria d’un equip que ens demostri que ben dirigit té potencial per guanyar a qualsevol de manera regular. O un cas més intermig i potser més frustrant, que aposto per a que serà el que passarà: Inici ilusionant de partit, ui q bé q juguem, ui que superiors que som, i empat final. Amb posterior derrota clara a Old Trafford. I és que tenim una cultura de futbol destinada a guanyar algo important només quan som realment superiors al rival. El futbol és un esport on conten els gols i no la possessió. Però bé aquest és un altre debat.

La veritat és que arribo dimecres ilusionat. Ilusionat pq crec q els senyor Messi és molt conscient de que no valen preciocismes tal com està l’equip. Ilusionat pq Eto’o encara ho té més clar i entre tots dos poden fer més mal que mai. Ilusionat pq l’equip ja ha tocat fons i sap que és la última oportunitat, i les circunstancies fan que tinguem millors algunes de les peces que en la resta de temporada. Però sobretot ilusionat pq crec que no tenim res a perdre i molt a guanyar. En tot cas el que més em preocupa és q tot el món vegi com el putu soci del Barça agafa el diari de manera lamentable al final del partit per abroncar a no sap qui. Em preocupa fer el ridícul de manera social. He vist als últims partits els guiris q van al Camp Nou enfotres de la ‘mocadorada’. I això sí q em fotria mooooolta ràbia. Però suposo que dimecres anirem tots al camp a animar de manera incondicional a l’equip. O això espero. Pq la paciència amb el putu soci del Barça té un límit, i m’hi estic acostant.

Per acabar vull remarcar el meu gran objectiu d’aquest post. Deixar claríssim que passi el que passi d’aqui a final de temporada, el Barça necessita un canvi de cicle. I Contudent. Encara q a l’hora de la veritat ‘contundent’ només vulgui dir un canvi d’entrenador i dos o 3 peces clau del vestuari que tots coneixem i que han marcat una època trionfadora (massa curta) però pels qui ja ha passat el seu moment. I és q tenim un canvi generacional fantàstic i guanyar una Champions en ple canvi podria marcar per bé o per malament el futur inmediat depenent de com s’acava gestionant aquest.

Visca el Barça i Visca Catalunya

PD: I que jugui Silvinho dimecres per l’amor de déu!